Bàrbars i civilitzats

La Vista desde Aquí (Elba) és un altre plaer de lectura. Ignacio Peyró i la conversa mantinguda amb Valentí Puig. Plaer de lectura d’aquells que es manifesta fins i tot sense estar gens d’acord sobretot en aquells apartats que parlen de la Catalunya plural i de política, llengua i cultura catalanes. No cal que m’hi estengui. Admiro i aplaudeixo estil, escriptura, pensaments, raonaments i reflexions tot i l’absolut desacord amb aquests punts de vista que dic i que, d’altra banda, no m’han suposat pas cap sorpresa. En d’altres, l’acord és total. Per exemple, l’esment inicial de Michael Oakeshott en relació a l’art de la conversa i a la capacitat de dialogar que marca exactament la separació radical “entre l’home civilitzat i l’home bàrbar”. I és que som on som, més val saber-ho i dir-ho. I res no treu perquè l’admiració envers aquest llibre i la transcripció d’aquesta llarga conversa plena de saviesa sigui gairebé total. L’aplaudeixo, doncs, de tot cor igual que aquest dematí aplaudeixo també l’article de Javier Marías, a la seva Zona Fantasma de cada diumenge, i l’esplèndida diatriba contra tanta gent d’avui dia que a la mínima s’exclamen: faig el que em dóna la gana i ningú és qui per dir-me el que he de fer. Gent perillosa i del tot maleducada que em serveix també per aprendre el significat d’un mot que reconec que no havia sentit mai. Mastuerzo. És a dir, gamarús entre d’altres coses. En plena generació de gamarussos.

I parlant de coses. Les coses s’han de fer bé perquè, si no, més val no posar-s’hi i no fer-les. El problema és que, hores d’ara, potser ja hem perdut de vista la distinció entre el bé i el mal.

Lector corrent

El lector comú, o corrent, llegeix per pur plaer més que no pas per impartir coneixement o corregir, segurament amb la intenció de fer-se veure, les opinions i sensacions alienes suposant que no coincidissin amb les seves. Lector corrent amb el sol instint de crear per ell mateix, a partir del que li vagi passant per les mans, una mena d’unitat -el retrat i descripció de l’aspecte d’un home o d’una dona o d’un paisatge, l’esbós o croquis d’una època, una determinada teoria de l’art de l’escriptura (Virginia Wolf). Afecte, rialla, emoció, discussió, tot el que n’obté. Ara aquest poema, ara aquest fragment de la memòria antiga que no per això deixa de ser actual i instintiva. D’aquí cap allà. Aquest instint del tot influenciable que porta aquest lector corrent a la recerca de no cap altra cosa que no sigui el plaer i la música de les paraules. Pot perfectament anar de Llull a Eiximenis i Metge, i d’aquí a March i Martorell, de Verdaguer a Maragall i Carner i Foix, de Ruyra a Bertrana, de Pla a Riera, Rodoreda, Sales i Calders, i al dietari esquinçador de Simó i també a aquelles coses més recents, coses de l’estil, per exemple, d’Els Estranys, de Garrigasait…Podria, però, anar també perfectament a l’inrevés i fins als clàssics més clàssics. I sempre així, successivament, passant també per tots els de fora, britànics i americans, francesos, italians, castellans, centreeuropeus…Aquest instint i aquest desordre. I sense cap pretensió de reconeixement i allunyat igualment de l’enveja que tot ho destrueix.

Com aquells pescadors de perles

El curs de la història. Sempre noves generacions. Sort n’hi ha. En parla el ventríloc de V-M a Mac y su Contratiempo, plaer esplèndid, no cal dir-ho, un més. Aquestes generacions que van succeint-se cada més o menys 15 anys però que, a la que les analitzes, tot i que a primera vistes apareguin com a diferents, t’adones que només repeteixen que el més urgent i necessari és suprimir la precedent i, per si de cas, també la que precedí la precedent, la mateixa que al seu moment tractà d’esborrar la que la precedia. La qüestió és no admetre els precedents, sempre estem igual, recordo aquell temps que semblava que la història començava en nosaltres, i mira ara. És ben estrany, però cap generació no ha volgut, no vol, col·locar-se als marges del Gran Camí, llegim a la pàgina 77, sinó al centre mateix que fins ara ha ocupat l’anterior. No ho sé, potser és que es pensen que al defora no hi ha res i aleshores, a la llarga, això els porta a imitar i a repetir l’aventura d’aquells que van començar menyspreant, i segurament més els errors que no pas els encerts. Sempre igual. No hi ha, no hi ha hagut encara cap generació que s’hagi situat al marge del camí i que hagi dit com un sol home: aquí us quedeu, això no fa per nosaltres. Arriben els joves, sí, però després, tal com passem de la nit al dia, desapareixen sigil·losament, ja ancians, vells com ara nosaltres. I com aquells pescadors de perles, fantàstics, de Bizet.

Tot això i, a més, aquest fragment de Cosmonauta, sublim Francesc Garriga, que aquest dematí m’ha fet arribar l’amic Albert Benzekry, rapsode imprescindible, tot proclamant la poesia de la calma de les coses. Tot l’agraïment:

si el marbre / de la teva paraula / ens omplís de fredor, / no sabríem la calma / de les coses. / i una sola cançó / duria el lleu record / del goig secret / del teu cos.   /   l’enyor sotja la nostra quietud / i el fred de l’ànima.

Coses que no tinc manera d’entendre

És del tot fotut i descoratjador que siguin encara els tribunals castellans i espanyols que ens jutgin les possibles malifetes. I que vinguin i ens registrin i escorcollin casa nostra tantes vegades com els plagui i amb tot de càmeres enfocant. És de país ocupat i del tot colonitzat. T’ho miris com t’ho miris.

Controlo, a més, l’impuls de dir el que penso d’algú com aquesta senyora, Susana Díaz, i adlàters. I, per cert, no pas pel fet de ser dona i andalusa. Supuraria massa bilis si ho digués. De manera que ho deixo córrer i em poso a veure Who’s That Knocking at My Door?, el primer Scorsese, any 1967. I també el primer, o gairebé, Harvey Keitel, sublim. Una hora i mitja de parèntesi i de meravella.

Coses que, a pesar de tot, no tinc manera d’entendre. Per exemple, encara ara no sé què caram deu voler dir l’expressió independentista no nacionalista. Entenc que ideològicament es pugui ser de dretes o d’esquerres, o fins i tot partidari de la indefinició pràcticament cosmopolita que demostra, a França, el candidat Macron. Però, francament, no pas això d’independentista no nacionalista. I no sé, per cert, si n’hi deu haver gaires, no ho sé. Què cony som si, després d’individus, no som abans que cap altra cosa una nació que vol i necessita ser lliure i que no ho és des de fa ja més de 300 anys! Només així s’explica que tot allò que potser no has fet bé t’ho jutgin i t’ho sentenciïn, encara ara, tribunals que no són nostres, que ens són del tot adversos.

Mare de Déu de Montserrat. 45 anys, a més, que Gabriel Ferrater se n’anà. Diré el que em fuig. No diré res de mi.

Pèrdua de sentit

Potser és aquesta grisor ambiental, no ho sé. Baix de moral, però, i sense cap eufòria tot i que veig que el departament d’ensenyament acaba de satisfer aquell tant per cent de la famosa paga extra del 2012, de quan encara era en actiu. En actiu, quina expressió. I quina civilització, la d’un país com el nostre. O la de qualsevol dels que tenim al voltant, l’Occident civilitzat n’havíem dit. Les aparences són d’increment del benestar, estat de benestar ara que surten ja tantes veus que diuen que tot això serà insostenible (mot de moda) d’aquí a no res. Educació i ensenyament obligatoris, ja veus quin nivell, assistència sanitària, facilitat de les comunicacions, tecnologia i tecnologia que fa que tot ens sembli que ho tenim a l’abast. Ens ho sembli, només. Ja dic que no sé si és aquesta grisor ambiental d’avui, però totes aquestes coses no són pas de franc i el preu diria que és la pèrdua del sentit del que és humà. Perquè no tan sols augmenten els delictes de tota mena, és cada dia que ho veiem, sinó també la disposició a explotar-los i a servir-se’n i gairebé a imposar-los com a únic contacte amb la societat (Flaiano). Qui estigui lliure de pecat que llanci la primera pedra. Es podria dir, igualment, que vivim amb el temor constant de perdre el que tenim, o ens pensem tenir, i mentrestant l’entorn és ple de famílies desmembrades i destrossades, de persones que s’ho passen pitjor que fatal, sobretot des que no hi hagué més remei, ja fa temps, sinó que el femenil llinatge hagués de treballar també fora de casa, i nens que bramen i protesten i diem que no sabem què els passa i els duem aleshores al psicòleg -aquest ofici que existeix tan sols als països més o menys rics, capriciosos i consentits. I així fins que arriba allò que l’únic somni de l’home és anar-se’n, ni ell mateix sap cap on. Anar-se’n i enviar-ho tot a fer punyetes. Sense cap fe ni cap creença.

Perdoni, professor, ¿pot fer la classe en català?

I tant que sí. I tant que és del tot cert que n’hi ha prou que un estudiant, un de sol, demani que la classe sigui en castellà perquè tothom s’hi avingui, fins i tot el professor. I això encara que prèviament, i abans d’obrir-se les inscripcions, s’hagi del tot anunciat que el curs serà en català. No és de país normal. O potser és que aquesta és la anormalitat que perseguim. No t’hi apuntis en un curs si desconeixes la llengua en què t’anuncien que serà impartit. No t’hi apuntis o, si no, si tant t’interessa la matèria, primer aprèn-la. I és que al revés no passa mai, el castellà tots l’entenem, el llegim i més o menys el parlem, però no passa mai que cap estudiant, enmig d’un curs que s’imparteix en castellà, demani una cosa tan normal com seria, perdoni, professor,però ¿pot fer la classe en català? Esclar que aleshores ens trobaríem que més d’un i de dos (professors) tampoc no la saben o que, senzillament, no els en dóna la gana. Per tant, naturalment que és del tot encertat pensar i escriure que totes les independències tenen un preu i que em fa l’efecte que, al pas que anem, el preu de la nostra serà la llengua, serà el català convertit en una nosa, si no rectifiquem i ho fem, a més, amb tota urgència. Gràcies Vicent Partal.

Mapa de mesquineses

Recórrer Rússia, aquella Rússia, a la recerca d’ànimes mortes, noms de camperols ja difunts per tal de registrar-los com a vius i poder, així, aconseguir les terres que tan sols es concedien a aquells que acreditessin un determinat nombre de serfs per no dir-ne esclaus. El noble Pàvel Ivànovitx Txítxikov i tots aquells seus encontres amb propietaris rurals, notables de províncies de tota mena que serveixen per dibuixar sense cap escrúpol el mapa de mesquineses humanes a la Rússia d’aquell temps però que no per això deixen de tenir una dimensió universal. D’això va Les Ànimes Mortes de Nikolai V. Gogol (1809-1852), traducció de Josep M.Güell, MOLU, 1984. Realisme narratiu, mirall que reflecteix tot allò que veu, desemmascarament de la classe dominant, segurament ens sona d’alguna cosa d’ara mateix. Lectura que fa arribar al convenciment que un règim basat en l’explotació de l’home per l’home, amb tantes dissimulacions com vulguis, crea inevitablement unes condicions del tot favorables, terreny adobat, per a la cobdícia, el pillatge, l’arribisme, la concussió, el suborn, l’oci parasitari, la meditació buida i disfressada.

Aquest consell, per exemple, d’un pare al seu fill, capítol 11 i últim de la primera part del llibre que ho explica gairebé tot: “Para compte, Pàvluixa, estudia, no facis el boig ni portis vida ociosa, però sobretot sigues servicial amb els mestres i les autoritats. Si deixes satisfets els superiors, encara que no portis gaire bé els estudis ni Déu t’hagi dotat de gaire talent, de totes maneres faràs carrera i passaràs davant de tots. No et lliguis amb els companys, no t’ensenyaran res de bo; i, si arriba el cas, relaciona’t amb els més rics, amb aquells que en un moment donat et puguin ser útils. No invitis ni convidis ningú, val més que et comportis de manera que siguin els altres els qui et convidin, i, sobretot, estalvia i acumula copecs, són la cosa més segura del món. Un company o un amic t’enganyaran, i en cas de desgràcia seran els primers de fallar-te, però el copec no et fallarà sigui quina sigui la desgràcia en què et trobis. Amb el copec ho faràs tot en aquest món, tot ho traspassaràs.” Després d’impartir aquestes lliçons, el pare se separà del fill i se’n tornà cap a casa; ja no es tornaren a veure mai més, però les lliçons i les paraules del pare es clavaren al fons de l’ànima del fill.

Sí. Però ja 7 capítols abans, exactament 154 pàgines, l’autor i narrador deixà ja ben clara la seva posició. Aquests grans senyors de Moscou i de Peterburg, escrigué, que passen el temps rumiant què menjaran l’endemà i quin dinar faran demà passat, i que afronten aquests àpats no sense ficar-se abans una pastilla a la boca, aquests grans senyors no signifiquen decididament res per a ell; s’empassen ostres, crancs i altres meravelles, i després se’n van a Karlsbad o bé al Caucas. No, no, cap enveja no han mai despertat en ell. De fet, de totes les ciències, triava únicament la que era capaç de transformar un home en un ciutadà de la seva terra. Un ciutadà lliure. Era preindustrial la d’aquesta meravella de llibre de Gogol. Gairebé actualitat.

La vida no és cap esborrany

Converses a l’Ateneu de la vila. Persones amb tendència a pensar-se que la vida és un esborrany. I que, si poguessin refer-la des d’un bon principi, segurament podrien suprimir algun dels errors comesos. Hi ha el caràcter, però. Una determinada manera de ser que vés a saber si no ens portaria a cometre’n uns altres, d’errors. Potser més subtils. Com per exemple el de la presumpció de pensar que, en aquestes altures de la faula on som, una vida pot ser corregida. Una vida que, suposant que tingui un o altre significat -Flaiano estava convençut que no en té cap-, caldria buscar-lo en la suma i addició de tants maldestres i espontanis errors. No, la vida no és cap esborrany i el que el caràcter pot fer és dur-nos a creure que hi ha errors reprovables i uns altres, en canvi, d’encomiables. Vull dir que podria ser que el fet d’expandir-nos estèticament, allò que en diem fer goig, ens aportés aquella satisfacció de l’estarrufament i que, d’altra banda, la indecisió ens humiliés o que la manca de perspicàcia ens ofengués. Els errors són errors. Esborra’ls, a veure si pots. Vaig decidir anar-me’n, passi-ho bé, quan a la conversa aparegué la qüestió de la fe. La manca de fe, i tot el que comporta el relativisme i el ressentiment. L’error suprem.

La gràcia que hi trobo

Les hores solitàries de Baroja (Ed 98) i ara també les meves. Notes d’un aprenent de psicòleg. Sobretot perquè també a mi em ve ara el record d’aquells viatges de ja fa anys a Andalusia. Còrdova, per exemple, i de com tampoc la Mesquita, que a tothom deixava parat, a mi va ser el que menys em va agradar. De fet, l’art que en diem àrab no l’he arribat a entendre mai i l’única suggestió simpàtica que em produeix aquesta anomenada civilització àrab és la figura del filòsof Averrois (llatinització de Abu-I-Walid Muhàmmad ibn Ruixd) i fins a tal punt que, encara que no hi hagi dades concretes per assegurar-ho, el que em de gust és imaginar-me que no era moro. No ho sé, però llegeixo que la seva família feia temps que vivia a la península i que és probable que estigués barrejada amb elements ibèrics o gòtics. I en qualsevol cas el moro pur, a diferència d’ell, a diferència d’Averrois, no ha estat mai heretge ni lliurepensador, mai. Però bé. Em sembla apassionant, Baroja. Fins i tot amb aquesta aparença d’escriptor desembastat, desmanegat i d’escriure a la babalà i tal com raja. O potser és aquesta justament la gràcia que hi trobo.

I avui és diada de Sant Jordi, esclar. Bona Diada. I el que diré és tan sols que, si tingués pensat sortir al carrer, correria a fer-me de seguida amb un exemplar de En Aquesta Part del Món (AContravent), el dietari de Guillem Simó. No ho faré. Ja el tinc, i del tot llegit i subratllat. Dietari imprescindible, plaer dels més grossos. No exagero gens. “Als capdefaves que diuen que els mestres s’han d’adaptar als joves deixebles se’ls hauria de retirar la llicència de parlar. (Per cert, ¿qui expedeix ara aquestes llicències? A la censura franquista se li hauria d’agrair el favor d’haver mantingut mut i a la gàbia tant de poca-solta com hi arriba a haver)…Als joves se’ls ha de fer entrar en raó: jugant només es poden aprendre bajanades, els continguts d’interès només es poden adquirir a base d’un esforç rigorós…

Els pobles lliures

Si no hi ha res de nou, aquest dilluns que ve, demà passat, serà la represa del curs de l’Ateneu. Fins ara hi hem llegit, comentat i discutit coses de Montaigne, de Pascal, de La Rochefoucauld, de La Bruyère. Queden 8 sessions fins al final i la idea és complir-les amb Joseph Joubert i Jules Renard. Parlant de literatura, res no et fa tornar més imprudent ni més audaç que la ignorància del temps passat i el menyspreu pels llibres antics. Pensament de Joubert (1754-1824). Un tan sols dels 1.376 de què consta l’edició d’aquests seus Pensaments que l’any 2009 publicà Proa segons traducció de Joan Casas. Audaços i imprudents de les novetats d’aquests dies. I esclar que els qui avui escriuen i publiquen bé que han de guanyar-se la vida i els llibres que fan és bo que els possibles lectors els comprin. No sé si hi ha gaires lectors, per cert, lectors de veritat, vull dir. No ho sé i aquesta no és pas ara la qüestió. El que m’ocupa de cara a dilluns és Joubert i el plaer de rellegir-lo. I en tinc ben bé prou i m’hi conformo tot i la llarga cua de lectures que tinc acumulades. No talleu allò que podeu deslligar i penseu que els pobles lliures són aquells que tenen la facultat i la facilitat de desfer-se de les lleis que els desplauen i els tenallen. Parafrasejo Joubert al mateix temps que no puc fer sinó recomanar-lo. En ell tot és pòstum. I, això sí, gairebé només som infeliços per reflexió.