Com si volguessin fer-se perdonar

Anava a dir que, escoltant-los, em crec molt més i m’inspira molta més confiança el senyor Daniel Osàcar que no pas aquests altres (senyors?) Millet i Montull (i filla), delinqüents confessos tal com ells mateixos han reconegut al mateix temps que afegien i admetien, també, que tot plegat es tractà d’errors. Errors. Com si volguessin fer-se perdonar. No sé ben bé a partir de quin moment els penedits decideixen que el que més els convé és precisament això, penedir-se, o si més no fer-ho veure. Però ho deixo aquí. Es tracta tan sols d’una sensació. Una sensació que pot molt ben ser que no es correspongui amb la realitat. La realitat, la ignoro; la sensació, no. De la mateixa manera que no ignoro ni em passa per alt la reacció de l’unionisme que viu aquí entre nosaltres i també la d’altres éssers com l’alcaldessa Colau, i sequaços, i la de les CUP, només faltaria. Ulls brillants, fregadissa de mans, exigències de tota mena. Els ha faltat temps. Horror i temor si mai acabéssim sota els seus designis. Qui estigui lliure de pecat que tiri la primera pedra. En fi.No puc evitar de pensar en aquell personatge del conte de Flaiano, Ai, Capital meva!, un general enemic que acabava d’ocupar la ciutat i a qui, de seguida, la primera frase que li passà pel cap va ser simplement aquesta: “I que bé que et pots corrompre en aquesta ciutat!”. Mare de Déu, baixeu, baixeu!