L’inici i el moment

És limitat el temps que vivim i, de fet, arriba un moment que sabem que no podem sinó ser fruit d’un ara i un aquí (Lluís Solà), i que no podríem ser cap altra cosa. I que el destí potser és això: esdevenir l’inici i el moment. Anys i anys que la usurpació de la llibertat ens fa esclaus d’un poder exterior que molts no hem mai reconegut. Cada cosa al lloc que li correspon. La llengua de Catalunya és el català. La de Castella, el castellà. Els noms no enganyen i sí que fan la cosa. Si més no en qüestions com aquesta. Que no ens aixequin més la camisa. Si renunciem a la llengua, si la llengua tant se’ns en fot, si ens és igual fer-ne servir una que l’altra amb l’excusa de si total ja ens entenem, aleshores més val que ho deixem córrer tot. Parlo per mi, esclar, però sense la llengua, sense que sigui exactament lògic i de calaix per a tothom que visqui en aquest país, no només saber-la sinó també usar-la com la cosa més normal del món, no arribaré a sentir-me mai ni lliure ni independent. Som on som ara com ara, i és cert que la llibertat total segurament no l’ha coneguda mai ningú. Però també ho és que tant sols els oprimits l’han somiada (Lluís Solà, encara) -i que no se’m digui que la llengua nostra no hi viu, d’oprimida i de sotmesa. I mentalment colonitzada. Som tan sols a l’inici i en espera, doncs, del moment.