Com si tot fos fum

Has de veure Mad Men, has de veure Mad Men, fes-me cas. Amics que no han parat de dir-m’ho. Doncs bé, dies de Mad Men. A punt de començar la quarta temporada. Em sembla un serial molt més que grandiós. Hi és tot, tenien raó. Els paquets de Lucky, el whisky, la ginebra, el vodka, Old Fashioned…, una amant sempre ben a prop. Món d’homes de l’agència de publicitat, inicis dels 60 del segle passat. Avui en diem masclisme i, tot i així, m’encanta. Manipulació professional, setges sexuals, la feina i els negocis. El que importa no és el que siguis sinó com ho venguis! Històries tèrboles, personatges de doble personalitat lligats al seu destí pràcticament de tragèdia grega. Don Draper, geni de la publicitat a partir d’una identitat del tot falsa, i la bellesa de la seva dona i dels dos fills que tenen a l’inici -després en naixerà un altre-, Don Draper, sí, que té de tot, no li manca res i, en canvi, la seva vida se m’apareix gairebé com a miserable. I la senyora Draper i l’excels dels seu marit, i els fills, i la immensa soledat en què, a pesar de tot, viu. I la senyoreta secretària Olsen, Peggy, pors, incerteses, creativitat, problemes dins els món dels homes, i l’evolució que s’hi va endevinant. I així tots i cadascun, Campbell, per exemple, cobdícia exagerada, fracàs matrimonial, amors no confessats. I l’Sterling i la disfressa constant del seu posat. I vinga beure i fumar. Ben bé com si tot fos fum. Bellesa de portes enfora que es podreix per dins. Si n’hi arriben a passar, de coses, i no totes, per cert, reflectides en imatges! La vida mateixa. Hipnosi. Argument i estètica.  Un poc més de 50 episodis em falten encara per veure i resseguir. I moltes gràcies, amics.

Doneu i se us donarà

De l’Evangeli segons Sant Lluc, 6, 36-38: …No jutgeu, i no sereu jutjats; no condemneu, i no sereu condemnats; perdoneu, i sereu perdonats; doneu, i se us donarà; una mesura bona, atapeïda, sacsejada, curulla serà abocada a la vostra falda; perquè amb la mesura amb què mesurareu, se us mesurarà en bescanvi.

M’hi féu pensar l’altre dia el president del govern d’Espanya. Tanta generositat. No crec pas, però, que tingués en compte cap evangeli. Ja ens coneixem i la lliçó que en tot cas i de veritat podem extreure’n, d’aquest doneu i se us donarà… (graciosa ocurrència), és que ja l’experiència, tractant-se d’Espanya, ens ensenya justament que, si vosaltres doneu, se us prendrà tot, us ho prendrem tot, i la llengua abans que cap altra cosa. Prou que voldríem confondre-la, l’experiència, i anular-la i ignorar-la. No deixa de ser cert, però, que qui atrau l’atenció dels cobdiciosos, dels gorrers, d’Hisenda i àdhuc de tota quanta cortesana, serà desposseït de tot el que és seu. Segurament Jesús amb aquell seu doneu i se us donarà hipnotitzà un món on el desig i les accions que se n’havien de derivar són del tot contràries a la norma d’aquest món nostre de cada dia, tal com de sobres s’ha anat demostrant amb tota claredat i evidència. I per cert que, pel que fa a la llengua, l’única cosa que se li sentí dir, al president d’Espanya, fou el mot rodalies. I ara, després de tot plegat, facin el favor de no ser malpensats. Els ho prego.

Tan car i tan humiliant

El castellà, llengua de Castella, no ha estat mai llengua d’imposició a Catalunya. No pas poc. Hores d’ara no entenc com és que, després de tanta humiliació, encara no ha sortit ningú amb responsabilitat de govern, el conseller de Cultura, per exemple, a oposar-se i a impedir i denegar que aquest professor de la UPC hagi de satisfer una multa de 601€ pel sol fet d’haver-se adreçat en català, a l’aeroport del Prat fa quatre dies, a la policia espanyola i no haver atès l’ordre de canviar de llengua. ¿Per què, a sant de què, hem de canviar de llengua a Catalunya? La cosa normal seria justament la contrària. Que el personal espanyol o castellà destinat a Catalunya tingui l’obligació de conèixer i saber el català. Aquesta, i no cap altra, seria la lògica i la normalitat. ¿Que per què ens en volem anar, dius? Doncs mira, entre d’altres raons, per no haver de viure emmordassats i que tot plegat ens resulti tan car i tan humiliant, i vergonyós.

Tot el que exclogui ciència i saber

L’accés a l’ensenyament i a l’educació és un dret fonamental, sí. Tothom, sense excepció, el té, aquest dret. Des de fa temps que hi ha, però, la idea, de fet dèria, que l’educació ha de ser exactament igual per a cada segment d’edat, cosa que no ha fet sinó que, cada cop més, s’hagin hagut de rebaixar cotes i nivells, tot abandonant  l’estudi de tots aquells temes a través dels quals s’havien transmès els elements essencials de la cultura de la qual venim. O, si més no, de tota aquells (elements) susceptibles de ser ensenyats a partir de l’educació. I és així que s’ha anat derruint la solidesa de tot allò que ara ja es considera antic i decrèpit, el mèrit, l’esforç, la voluntat, l’obediència, el respecte…Tots som iguals i tot és un joc tal com indica perfectament aquest neologisme “gamificació” que acabarà imposant-se a l’arrel del sistema, ja veuràs com sí. Fa temps parlàvem de futur i ni tan sols ens el podíem imaginar tal com ara se’ns presenta. Aquell futur que dèiem, i on ja som, el que ha fet és preparar el terreny perquè ara aquests bàrbars nòmades hi acampin llurs caravanes mecanitzades. Ja els tenim aquí, sí, segurament per quedar-s’hi, mentre d’altra banda anem sotmetent la vida dels qui encara estudien a l’afany d’utilitat i d’ofici futur i de professió que asseguri el dia de demà (has de pensar en el dia de demà, eh!). Tot allò que exclogui la ciència i el saber, no fos cas. I així, esclar, els bons, i encara només els qui s’ho poden permetre, se n’han d’anar, s’hi senten empesos. Saben perfectament que no es pot refusar la vida tal com ens ha estat donada, però també que ara mateix el lloc per acceptar-la no és pas que sigui el més adequat.

Taula de salvació

No deixar-se governar ni impressionar pel que és passatger o que, si més no, ho sembla.Tractar que tota determinació estigui inspirada en l’essencial. Tractar, com a conseqüència, de saber què és l’essencial. Tractar, per tant, d’exercitar la raó. Tractar, i doncs, de no tenir en compte els sentiments perquè, excepte els que tenen a veure amb els fills, no són durables ni raonables. ¿Tractar de ser inhumà, m’estàs dient? ¿Daesh és un fenomen passatger? Daesh i succedanis, ara mateix, representen l’infern a la terra. I aquí, entre nosaltres, hi ha moltes noies que ja no volen ser mares. I també moltes que, si ho arriben a ser, el que obtenen com a resultat és que aquell fill, moltes vegades, no és que sigui exactament fill seu…Potser sí que la genètica avança, però l’essència d’avui és que com més va menys som, i ells, en canvi, més. Em demano on deu ser la taula de salvació, nàufrags enmig de tants naufragis.

Reencarnació

Va, parlem ara un poc de Literatura. I a partir d’aquí ja ningú no diu res i tothom calla. Tu demana, no deixis de demanar. Pensa que pots demanar-ho tot i obtenir-ho, igual que pots demanar poca cosa i no obtenir-la. La culpa no és mai dels altres i tot depèn del que hi aportis i de les ganes, l’esforç, la voluntat i el talent que hi posis a disposició. I la veritat és que ja no queden gaires anys i, per tant, les probabilitats d’esdevenir immortals no fan sinó disminuir. Per cert que no sóc pas d’aquells que creuen que, contra la mort, el millor hauria estat no haver nascut, al contrari, el que penso és que contra la mort, més aviat, no hi ha res a fer. I tant és que la massa i la multitud cregui només en els espectacles en què participa, el pa i el circ del futbol, posem per cas, o en aquesta cosa amb un nom tan lleig com el de vacances ara que som a les envistes de Pasqua i qui més qui menys tindrà dies de festa -recordem, per si de cas, que la millor manera de tornar és no anar-se’n-, o la pràctica de tota diversitat sexual, quina mandra…

D’altra banda, quin mal d’ulls. Reencarnació. Temps circular. Tot el que se’n va torna.

Aules del país

Coses que poc a poc es van aconseguint desterrar i també proscriure. Com per exemple la idea mateixa d’esforç i disciplina als sistemes educatius. Utopia del no esforç a la recerca de finalitats tan sols pràctiques i mestres i professors convertits gairebé en simples monitors sense capacitat d’esdevenir models per als alumnes. Com si tot fos un joc (gamificació segons el terme d’ara mateix, és a dir, fer viure com a experiències de joc activitats que no ho són, així de gros resulta tot plegat) i ja no tingués cap importància ni aquell mínim de respecte que caldria -tots som iguals i, per tant, el tuteig és ja universal i allò que n’havíem dit urbanitat se n’ha anat a fer punyetes i potser fins i tot molt més enllà- ni pràcticament cap interès a transmetre el saber, el plaer de la lectura i de la reflexió. Ai, aules del país! Brogit, brogit, i interrupcions. I cap mena de rigor. I la sospita que, a la més mínima, la culpa recau ja sempre damunt del professor. No sé si serà ja possible que n’hi hagi, de professors, que siguin estimats pel sol fet de no haver-se rendit a les juganeres finalitats tan sols pràctiques i per limitar-se a impartir el saber simplement pel fet mateix del saber. No ho sé.

60 anys d’aquell Tractat de Roma. I l’atzucac i els dubtes d’avui dia. Regne Unit a punt del Brèxit.

Res que no sigui pràctic

Imatges d’aquests dies de Saló de l’Ensenyament. Quin garbuix. Mai no hi vaig portar alumnes quan encara era en actiu. Sempre em va semblar tan sols propaganda amb l’objectiu principal que tot plegat sigui útil per actuar als mercats diversos. Hauríem de la veritat. Uns hi van per vendre i uns altres, per comprar. No és el saber allò que interessa als visitants d’aquest Saló. Ni als visitants ni, segurament, tampoc als expositors. No és, i potser menys encara, l’interès per les matèries que s’ensenyen als centres educatius, ni pel coneixement profund de les coses de la vida. Què va! És, si per cas, pel suposat increment del valor de canvi que atorguen certes habilitats si és que, això sí, arriben a assolir-se. Arreu es detecta avui un entusiasme fervent per adquirir coneixements i educació, molt bé. En el fons, però, el que hi ha és també una actitud de desdeny i escepticisme envers tot pensament que no sigui pràctic i resulti, doncs, mancat d’utilitat, és a dir, aquell que únicament s’interessa per la veritat(s) i no disposa, doncs, de cap valor de canvi als mercats.

Dies de mort

Més anotacions extretes d’Il·lusions Elementals que no em canso de llegir i rellegir. Sobre l’art de narrar, aquesta vegada. L’art de narrar, com la vida, es redueix segurament a només tres històries, la de l’home iracund que vol una cosa que sap que no aconseguirà mai, la de les meravelles i els perills de l’aventura mentre es posterga el retorn a casa, i la de l’home de geni que es creu un déu i que al final descobreix que només era un home i que el seu déu l’ha abandonat…Els dies de vida i els dies de mort. I la realitat és allò que nosaltres aconseguim fer passar com a tal. Però ahir es va morir Agustí Montal (acs), records d’aquell temps futbolístic al juvenil del Barça i de com s’oferí, després d’aquell partit que jugàrem a Sarral, em sembla que era l’any 69, a dur-me fins aquí Arenys on ell precisament també anava a passar uns dies amb la família a la casa pairal que encara hi ha a tocar d’on jo vivia. Bella i la mar de bona persona que es feia exactament amb tothom. Quin greu.

I el pont de Westminster, just un any després de l’aeroport de Brussel·les, Zaventem. Dies de mort. Espero i desitjo no haver de sentir allò d’alguna culpa devem tenir-ne nosaltres. Elevem pregàries!

De quan Catalunya era catalana

Aquestes paraules de Joan Sales (1912-1983): …Dels tres mesos que vaig passar a la presó durant aquella dictadura (la de Primo de Rivera) recordo sobretot l’argot dels lladres i cocaïnòmans amb qui vaig conviure: un català riquíssim; ja sé que, per als joves com vostè, ara és difícil d’imaginar, però quan jo era jove Catalunya era catalana. Pels carrers només senties parlar català i, si senties el castellà, era el d’un foraster passavolant o el de la bòfia…(extret de l’entrevista que publicà L’Avenç el febrer de 1984).

Doncs bé, aquest mateix dematí les paraules de Reguant, Eulàlia Reguant, assegurant a Mònica Terribas que els ciutadans castellanoparlants que hi ha ara a Catalunya -que ja no són forasters passavolants, ben al contrari- no han de patir per a res, que el castellà, arribat el moment, serà igualment llengua oficial, només faltaria. A partir d’aquí, ja no tinc ganes d’afegir-hi res més. Massa revoltat i a punt d’engegar-ho tot a fer punyetes.

Exactament igual envers tots aquells que es resisteixen encara a admetre la necessitat de disposar d’unes veritables forces de defensa, forces armades. Pacifistes, es fan dir, pobrets. No és així, però, com s’ha escrit i s’ha viscut la història. Torna a Joan Sales i a Incerta Glòria, torna a aquest llibre immens i grandiós del qual, per cert, no sento gens la curiositat de veure’n la versió cinematogràfica de què tanta propaganda es fa aquests dies. Incerta glòria som tots nosaltres perquè d’alguna manera “Incerta glòria” és la novel·la -de fet, novel·les, el mateix Joan Sales deia que es tractava de quatre- dels vençuts, però no rendits. I mira i repassa’t bé, a més, què hi diu a la pàgina 323 de l’exemplar de Club Editor (onzena edició, març de 2007):

“-Si de pacifistes no n’hem de ser sempre, petita, més valdria no ser-ne mai. Més valdria, en temps de pau, preparar-se per a la guerra; la guerra és una cosa que o bé no es fa o es fa de debò. ¿De què han servit tants anys de propaganda pacifista i antimilitarista si a l’hora de la veritat ens hem deixat arrossegar a la guerra? Només han servit perquè ara, als fronts, els nostres pobres soldats es trobin en condicions d’inferioritat; tot ha hagut d’improvisar-se, fins la idea mateixa d’exèrcit que tants anys de propaganda en contra havien acabat per destruir en la consciència del poble català. Si no havíem de ser-ho amb totes les conseqüències, era criminal ser pacifista: l’únic que preparàvem era aquest desastre sagnant que estan vivint (no t’hi facis il·lusions) els nostres combatents, a qui ningú no havia preparat per a la guerra; durant anys havíem anat dient que de guerra no n’hi hauria mai més cap…”. O sigui que ja ho veus.