L’evolució de la fesomia

Penso en aquella escena de La Grande Bellezza en què apareix aquell mur ple de fotografies d’un noi, poc més enllà de la quarentena d’anys, a través de les quals es pot observar exactament l’evolució de la seva fesomia des del dia que va néixer fins exactament aquell precís instant que les mostra a Gambardella. El pare d’aquest noi l’anà retratant dia a dia durant els seus primers 14 anys de vida i, a partir d’aleshores, va ser ell mateix que decidí continuar, cada dia i sense interrupció, anant-se fent allò que ara en diem selfies. Quina història, la història de la teva imatge fent via cap a la degradació final i indiscutible. Tal com la mateixa pel·lícula, desfilada immensa d’aquella humanitat que de manera tan magistral retrata Sorrentino a través de la mirada i el sentiment de Gambardella, que ja en té 65, una humanitat buida, desfeta, depriment i, tot i així, tan pagada d’ella mateixa. Fatiga de la vida transvestida del capriciós i distret afany de mentida i de fal·laç divertiment. Roma, que al revés és amor, indiferent, bellíssima, talment una diva morta. I la veritat és que un servidor fa temps, ja, que no es deixa fotografiar.