Sobre el pas del temps

Ahir vespre, un cop acabada la setena sessió del seminari sobre l’obra narrativa de Miquel Àngel Riera, i encabat també de sopar, no se’m presentà cap altra cosa millor per fer sinó la de tornar a veure Once upon a Time in America (Sergio Leone, 1984). 220 minuts de cine del més bo. Robert de Niro, James Woods, Elizabeth MacGovern, entre d’altres. I la música d’Ennio Morricone amb aquesta meravella del Deborah’s Theme inclòs. No es tracta tan sols d’una història tradicional de gàngsters, en ella mateixa irrellevant, ans d’una reflexió no ja sobre l’essència del gènere i del naixement de l’actual Amèrica, sinó sobre el pas del temps i tot el que tal cosa comporta. Un cop més: no és el temps allò que passa, sinó que som nosaltres que passem a través d’ell, immutable i del tot impassible. Muntatge fascinador. I testament d’aquest admirable i massa vegades menyspreat autor, suposo que a causa de pel·lícules que a un servidor li semblen si més no entretingudes: El Bo, el Lleig i el Dolent; Fins que li va arribar l’hora; Per un grapat de Dòlars…En fi, Hi Havia una Vegada a Amèrica, una veritable delícia que em féu anar a dormir un poc massa tard i segurament també amb massa whisky ingerit! God Bless America, però.