Això és la fe

Segueixo a mitges les escenes d’aquest dematí, la gentada immensa que omple els voltants del TSJC i l’entrada al palau que l’acull de les tres honorables persones cridades a judici, només tres, i tot perquè tinc el cap en una altra banda. El tinc en els grans moments d’amistat lliure que llegeixo al llarg de l’excursió de Wielemann i del metge Foraster que explica amb paraules tan precises i brillants Raül Garrigasait en aquesta meravella d’Els Estranys que dèiem ahir. La idea de l’estranyesa de tot plegat. -A Barcelona vaig conèixer un senyor d’Estrasburg, francès però alemany. Era curiós: protestant. ¿Vostè també ho és? – Sóc religiós. No sé si només protestant. Vull dir que tinc el sentiment religiós…L’infinit que treu el cap en les coses finites, l’absolut que veiem i no veiem en la naturalesa, l’etern que percebem i se’ns esmuny en cada instant que passa…Sentir que depenem plenament d’alguna cosa que no coneixem, d’un no-res venerable que mai no arribarem a omplir del tot: això és la fe. Després vénen la pompa, l’organització, les filigranes, les imatges, coses que em deixen bastant fred…Crec en Crist perquè és un Déu que fa baixar la divinitat a la carn, a la sang, a les ungles, a la matèria corruptible. La creu és l’instrument que clava els somnis a terra, els pacifica, i alhora assenyala enlaire…Així parlava Wielemann, el prussià, tot esperant els rovellons, memòria vegetal i animal, que l’àvia els serviria al cap de no res. I Foraster somreia, somreia i expressava que els catòlics tenim l’avantatge de no haver de creure en res. En tenim prou amb una catedral, una pila de sants i unes quantes sotanes per salvar les formes. Miri’m a mi: sóc ateu i ningú no pot negar el meu profund catolicisme…A Jesús, nosaltres els catòlics, per sort, no l’hem vist ni l’hem sentit durant gairebé dos mil anys: en això els diguem-ne ateus i els diguem-ne creients som exactament iguals. I que continuï així. -Cinisme, afegí Wielemann, de manera suspesa i entre dues intencions contradictòries.

Dies ben estranys, en fi, aquests que visc. Com d’exercicis espirituals, gairebé. Meravellat, si més no, d’aquests exercicis lingüístics que em semblen grandiosos i del tot estimulants. Sense paraules, com en els moments més intensos del llibre. I de la definició de fe amb la qual ara tornaré a veure com va el judici d’aquest tribunal espanyol que no sé fins quan ens tindrà encara sotmesos.