Arenes movedisses

Al capdavall, aquell moment en què ens adonem que hem caigut a la trampa acaba arribant. Abans, la vanitat ens feia pensar que érem distints, que això no anava amb nosaltres. Però a la que la vanitat ens abandona, o així si més no ens ho pensem i com si tal cosa fos possible, arribem fàcilment a la conclusió que ja tot és fet i que ja no queda res per afegir-hi. Després de cada un dels viatges en què he pres part -sobretot els més recents-, i en què m’he fet sempre la il·lusió de sentir interès per alguna de les coses vistes, d’entendre-les, d’enriquir-m’hi (quin verb!), el que al final percebo és que m’he enfonsat un centímetre més en aquestes arenes movedisses que ens envolten. Concloc que és millor, molt millor, no moure’s, no moure’m. I així simplificar els errors (Flaiano).