No sé pas si anem gaire en *sèrio

You’ll never Walk Alone! Frase apresa i transportada des de Liverpool i potser també des de Glasgow. Una frase estrangera no és pas una frase en un idioma que no és el nostre. És igualment una frase. Ara bé: d’aquí a “*Mai Caminaràs Sol” hi ha un abisme, un abisme dels més grossos. Quin mal d’ulls, i quina carrinclonada, traduïda d’una tal faiçó i amb lletres ben visibles i destacades perquè la vergonya que em fa encara ho sigui més, de grossa. No és de sempre, a més a més, que la coneixem, aquesta frase. “No Caminaràs mai (tot) Sol”, si per cas i si els ve de gust. Nosaltres també hi serem -cosa que evidentment està per veure quan de debò l’hora serà arribada. I la veritat és que tampoc és que sigui gran cosa jugar-t’hi tan sols una inhabilitació. Bah. De vegades no puc evitar de pensar si en el fons del fons anem gaire en sèrio.  Mentrestant m’estic una estona amb Gonçalo M. Tavares: en la Literatura Bloom totes les frases han de ser estrangeres.

Debilitat i peresa

Vespres de dilluns a l’Ateneu de la vila en què a partir d’avui mateix dedicarem unes quantes sessions a llegir i comentar fragments d’ Els Caràcters o els Costums d’aquest Segle. Jean de La Bruyère (1645-1696). Que jo sàpiga no disposem ara mateix de cap edició d’aquest llibre en català, l’última fou aquella de l’any 1931 que traduí Josep Carner i que publicà Catalònia. Ja dic que jo sàpiga i, si per cas, ja em rectificaran. Del que disposo és de la versió castellana que Edhasa, amb traducció de Ramón Andrés, va fer pública l’any 2004. Hi parla De l’Home, De la Ciutat, De la Cort, De les Dones, Del Cor, De la Moda…, tots aquests diversos podríem dir-ne capítols en què segur que en un o altre traurà el cap el nostre rostre i segurament ens reconeixerem en alguns dels personatges arquetípics que La Bruyère hi analitza i descriu. L’hipòcrita, el possibilista, el fatu, el fanfarró, el malèvol, l’adulador, l’ambiciós, l’opressor, l’ingrat…Tots ells ens envolten i continuen conformant els tentacles del que de manera eufemística acostumem anomenar “el proïsme”. Mira, mira i observa el teu voltant, tu mateix en formes part. I els estats de malenconia, d’insensatesa, les passions, el càstig, l’amistat, l’ambició, el ridícul, l’elogi, la calúmnia, la virtut, temes tot ells que en vida, i sobretot quan ja exercia de bibliotecari, reclamaren l’atenció de La Bruyère. No han pas canviat tant les coses. Igual que la injustícia i el seu sentit de l’equitat, el menyspreu envers l’opressor que tan bé coneixia, la crítica davant les infames condicions de vida dels pagesos, per exemple, igual que la defensa del desvalgut o la crida al poble baix per reclamar un mínim dret a una existència decent. Veritable avançat de la Il·lustració que estava encara per arribar. Després anà venint tot el que anà venint i de totes maneres és cert que el món no va venir al món al segle XVIII. Ah, i també ho és que “en el fet de deixar-se governar hi ha tant de debilitat com de peresa”. [157]

Punyal d’energia

Il·lusions Elementals per a qui ha perdut totes les il·lusions i passa la corresponent temporada, llarga temporada, a l’infern. No sé si hi ha elements autobiogràfics, però Ponç Puigdevall usa un narrador que es diu Eloi Pujalta nascut, com l’autor del llibre, el 1963. On ne trahit bien que ceux qu’on aime, la cita de Maurice Sachs que ho encapçala tot. Traïm més bé els qui més estimem. Ben bé com si a partir d’aquí la societat deixés d’existir i s’adrecés tan sols a la recerca d’aquella primera pàtria perduda, la pàtria de casa seva, l’escriptura, poder tornar a escriure. Desagraït, egoista, traïdor, covard, de tot això l’acusava la seva tia al mateix temps que li demanava si era conscient d’haver malaguanyat la seva vida, esclau d’ell mateix i sense cap altre destí que el de pensar moment rere moment com evitar la gana, el fred i la por de dormir al ras. Penses en Céline i en el Viatge al Fons de la Nit, perquè segons com Il·lusions Elementals també n’és un , de viatge al fons de la nit. I hi ha un personatge que fins i tot es diu Céline, sinó que aquí és noia i d’alguna manera Pujalta s’hi sotmet a partir d’aquella estada al Comedor Popular, ja a Gijón, després d’haver-se’n anat, no se sap ben bé com, del periple iniciàtic que anava sempre de Girona a Platja d’Aro, de Sant Feliu a Salou i sempre envoltat de tot ple de camells, de matinades aspres, de prostitutes de rulot, del gos que estima i deixa en una gossera, tremolor de mans, tantes i tantes copes i tants deutes de bar i comptes de banc en descobert. Anar-se’n de pertot arreu mirant sempre de trobar una companyia qualsevol que pal·liés la certesa irrevocable que estava sol del tot. Havia, també, de mentir molt, però igualment havia d’ocultar la tristesa i la desesperança, la falta de concentració perquè la ment només se li podia centrar en el desig insuportable, i patètic, d’abandonar la lluita per la supervivència. I quan caminava de pressa no es dirigia enlloc i combatre els remordiments per haver arribat a la pura misèria esdevenia un exercici del tot estèril, tant incapacitat se sentia ja per fer el bé. ¿Què dir, per tant, sobre el no-res? Doncs que, a pesar de tot això, aquest llibre és un punyal d’energia dels més grossos. I no és pas que l’hagi editat ell -l’ha publicat 62-, però la persona que me l’ha fet conèixer és el senyor Cots, d’Edicions de 1984, i no sap fins a quin punt li estic agraït.

Individus oblidats

Moral i prudència com a bases de l’educació, pensava Chamfort (1741-1794). La moral com a suport de la virtut i la prudència per aprendre a defensar-te dels vicis del proïsme. Però si inclines la balança de la banda de la moral no obtindràs sinó víctimes o màrtirs; i si ho fas del costat de la prudència el que aleshores aconseguiràs seran egoistes calculadors. Màximes, pensaments, contrasentits, reflexions. Parlant, per cert, de reflexions, un poc més endavant Joubert (1754-1824) creia que no hi ha res que costi tant als nens com el fet mateix de reflexionar, veritable treball forçat de la vida. I això senzillament perquè no és aquest el destí últim i essencial de l’ànima humana. El destí de l’ànima, deia, és veure i conèixer, punts de repòs. Tot tendeix, sense pausa, cap al seu últim destí. I ensenyar és aprendre dues vegades. França i aquell tresor dels moralistes que produí, veritables individus ara, malauradament, ja gairebé oblidats i no tinguts en compte. I no sé pas si parlant la gent s’entén. No m’ho sembla pas gaire.

L’evolució de la fesomia

Penso en aquella escena de La Grande Bellezza en què apareix aquell mur ple de fotografies d’un noi, poc més enllà de la quarentena d’anys, a través de les quals es pot observar exactament l’evolució de la seva fesomia des del dia que va néixer fins exactament aquell precís instant que les mostra a Gambardella. El pare d’aquest noi l’anà retratant dia a dia durant els seus primers 14 anys de vida i, a partir d’aleshores, va ser ell mateix que decidí continuar, cada dia i sense interrupció, anant-se fent allò que ara en diem selfies. Quina història, la història de la teva imatge fent via cap a la degradació final i indiscutible. Tal com la mateixa pel·lícula, desfilada immensa d’aquella humanitat que de manera tan magistral retrata Sorrentino a través de la mirada i el sentiment de Gambardella, que ja en té 65, una humanitat buida, desfeta, depriment i, tot i així, tan pagada d’ella mateixa. Fatiga de la vida transvestida del capriciós i distret afany de mentida i de fal·laç divertiment. Roma, que al revés és amor, indiferent, bellíssima, talment una diva morta. I la veritat és que un servidor fa temps, ja, que no es deixa fotografiar.

Sobre el pas del temps

Ahir vespre, un cop acabada la setena sessió del seminari sobre l’obra narrativa de Miquel Àngel Riera, i encabat també de sopar, no se’m presentà cap altra cosa millor per fer sinó la de tornar a veure Once upon a Time in America (Sergio Leone, 1984). 220 minuts de cine del més bo. Robert de Niro, James Woods, Elizabeth MacGovern, entre d’altres. I la música d’Ennio Morricone amb aquesta meravella del Deborah’s Theme inclòs. No es tracta tan sols d’una història tradicional de gàngsters, en ella mateixa irrellevant, ans d’una reflexió no ja sobre l’essència del gènere i del naixement de l’actual Amèrica, sinó sobre el pas del temps i tot el que tal cosa comporta. Un cop més: no és el temps allò que passa, sinó que som nosaltres que passem a través d’ell, immutable i del tot impassible. Muntatge fascinador. I testament d’aquest admirable i massa vegades menyspreat autor, suposo que a causa de pel·lícules que a un servidor li semblen si més no entretingudes: El Bo, el Lleig i el Dolent; Fins que li va arribar l’hora; Per un grapat de Dòlars…En fi, Hi Havia una Vegada a Amèrica, una veritable delícia que em féu anar a dormir un poc massa tard i segurament també amb massa whisky ingerit! God Bless America, però.

Si una llengua substitueix totes les altres

El pròxim i ja proper 2 d’abril farà 2 anys de la mort de Manoel de Oliveira, degà que fou dels cineastes de la terra. 106 anys s’hi va estar, en aquest món. Viure és un vici, deia. Vivim per vici. Un vici absurd, per cert, perquè sabem que ens hem de morir i saber-ho ens hauria de llevar les ganes de continuar vivint; i tanmateix ens aferrem a la vida perquè és una droga, la més poderosa que coneixem. La vida és el gran vici de l’anima. Filmografia de 32 pel·lícules, algunes fins i tot de cine mut, i una que deixà com a testament, “A Visita“, per ser vista tan sols després que ell, efectivament, ja no hi fos. I en una Contra que li dedicà L.V. el 4 de juny del 2002 afirmava que les coses més modernes eren les més antigues del món. I que es negava a aprendre l’anglès i això que no es considerava pas cap bàrbar, al contrari, volia aprendre totes les altres llengües, però que parlar una altra llengua i renunciar a la teva només és just en la mesura que els que parlen aquesta altra llengua sàpiguen i facin servir també la teva. El periodista, en aquest punt, va dir: No m’imagino Bush (era temps de Bush) parlant en portuguès! I Oliveira: Precisament. Si una llengua substitueix totes les altres, com fa en aquest cas l’anglès, d’això se’n diu Co-lo-ni-a-lis-me. Tal cosa és globalització perversa, absorció de la llatinitat…

I el cine, el cine i les pel·lícules. No en sóc cap, de mestre. El cine és un arbre d’aquells tan grossos que plantà Llucifer amb milers i milers de fulles i branques. De manera que un servidor, igual que qualsevol altre cineasta, sóc tan sols una fulla d’aquest arbre. Una de les més petites, a més a més. (ACS)

¿Saps collir buguenvíl·lees?

¿Per què fer-nos una tan mala idea del món? ¿Per què, si resulta que sempre tenim l’auxili a tocar? El cònsol Geoffrey Firmin. Ens n’adonem sempre tard, de les coses. I no es pot viure sense estimar, deien. Encara que sigui un poc i tan sols a tu mateix. Però ara el volcà ja havia entrat en erupció i era el món sencer que esclatava en negres escopinades de pobles catapultats a l’espai. I ell hi queia enmig, enmig del pandemònium indescriptible d’un milió de tancs, enmig de la foguerada de deu milions de cossos en flames. Caient, caient…¿Saps collir buguenvíl·lees? ¿En saps? Ni aquelles paraules d’ella, que t’ha vingut a buscar, aquelles paraules que et parlaven de quin alliberament és comparable al de l’amor i de fins a quin punt les cuixes se li morien de desig per estrenye’t i que la fam de tu li feia sentir buit el cos i que l’enyor de la vostra conversa li feia sentir la llengua seca dintre la boca. Però tu res, res de res, com si sentissis ploure. Tot sol de cara a l’autodestrucció com a suposada revenja. Fins ara mateix i aquest Déu meu, quina manera més sòrdida de morir-se! Algú acaba de llençar un gos mort darrere teu a la torrentera. Del Paradís a l’Infern. Sota el Volcà.

Sense el vostre ensenyament i exemple

El 19 de novembre de 1957 Albert Camus feia molt poc que acabava de saber que l’Acadèmia sueca li havia atorgat el Premi Nobel de Literatura i una de les coses que va fer fou escriure i enviar aquesta carta a monsieur Germain. Una carta que apareix inclosa a la pàgina 275 de la seva obra pòstuma, El Primer Home (Empúries Tusquets, 1994) i que diu així:

Estimat monsieur Germain,

He deixat que s’apagués una mica el rebombori que m’ha envoltat durant tots aquests dies abans de parlar-vos amb tot el cor. Acaben de fer-me un honor massa alt que jo ni he buscat ni he sol·licitat. Però, quan en vaig tenir notícia, el meu primer pensament, després del de la mare, fou per a vós. Sense vós, sense aquesta mà afectuosa que vau parar a l’infant pobre que jo era, sense el vostre ensenyament i el vostre exemple, res de tot això no hauria succeït. D’aquesta mena d’honors, no en faig gaire cabal. Però aquest, si més no, em dona ocasió per expressar-vos tot el que heu estat, sou i sereu sempre per a mi, i per assegurar-vos que els vostres esforços, el vostre treball i el cor generós que hi posàveu continuen ben vius en un dels vostres petits col·legials que, malgrat els anys, no ha deixat de ser el vostre alumne més que agraït. Us envio una abraçada ben forta.  (Signatura).

Càlcul de probabilitats

Abans d’ahir un tribunal va emetre sentència. La llei és igual per a tothom. Tot plegat em va fer pensar en aquella benaurança del Sermó de la Muntanya que hi ha a l’evangeli de Mateu. Feliços els qui tenen fam i set de justícia, perquè seran tots ells saciats. Baudelaire pensà que tot plegat no passava de ser un mer càlcul de probabilitats.

Profunda misantropia, d’altra banda. Mandra d’anar enlloc. Desig de no veure ni ser vist. Tan sols algun petit instant de Txèkhov: Si el que de veritat temeu és la soledat, sisplau, no us caséssiu pas. I prou. Desídia d’aquest migdia de diumenge.