¿A canvi de què?

Estimar els altres, estimar el que en diem el proïsme, no deixa de ser, en el fons, una forma més de l’amor propi. Deducció d’aquell aforisme de Kafka que diu que qui dins el món estima el seu proïsme comet una injustícia ni més ni menys grossa que aquell que dins el món no s’estima sinó ell mateix. De tal manera que només ens quedaria preguntar-nos si la primera cosa és possible. I mentrestant, no m’és arribat encara el temps que no em calgui ja sortir de casa i quedar-me vora la taula i escoltar. I ni tan sols això, limitar-me a esperar. No m’és arribat encara aquest temps de restar senzillament callat i sol, al marge del camí. El món ja se’ns hi apareix prou, de desemmascarat, no ho pot evitar. Serpentejant sempre a la recerca del profit que pugui treure’n, de tot plegat. ¿A canvi de què? D’altra banda, i pel que fa a la llengua, ja seria hora que algú contestés qui és que no ha deixat mai, ni deixa encara, d’imposar-la a qui.