El fet de fer campana

Un altre dia líquid, inconsistent en ell mateix, ineficaç. El foie d’ahir vespre, a més, un foie per cert exquisit, segurament em va fer mal. Passada molt mala nit. M’adono també que la nevera és gairebé buida i em fa mandra haver de sortir per mirar de solucionar el problema. Perquè esclar que és un problema, i força gros, tenir la nevera buida. En fi. L’educació no ensenya la saviesa, deia Wilde. I que potser sí que és admirable, però que convé recordar de tant en tant que cap cosa que valgui la pena saber no pot ser ensenyada a través del que en diem educació. Fantàstic. Igual que també ho és, si més no m’ho sembla, el que explicava Stevenson en relació al fet de fer campana. Ara ja no es porta tant com s’havia portat i fins i tot l’expressió, fer campana, em fa l’efecte que ha passat de moda. Potser no és ara el moment d’estendre-s’hi, però està bé d’alguna manera recordar que hi hagué aquella poderosa plaça d’educació -el carrer- que va ser l’escola favorita de gent com, per exemple, Dickens o Balzac. Es deia també que els nois que no són capaços d’aprendre res al carrer és que no deuen tenir facultats per aprendre, així en general. No deixava de ser cert, a més, que qui feia campana no és pas que s’estigués sempre al carrer. Podia sortir als camps o a les vinyes del voltant, també, i asseure’s a la vora del rierol i sentir i contemplar el cant de l’ocell tot deixant-se endur d’agradables pensaments. Una nova llum per a les coses, és el que era. Una nova llum que vés a saber què se n’ha fet i on deu haver anat a parar. Perquè, què passa! ¿Que potser totes aquestes coses no eren educació i no en formaven part? ¿Què eren, doncs, si no?