Tenir tranc

Seré més discontinu i no tan constant a partir d’ara. Gairebé segur. Hauria de mirar de fer-me encara més seguidor de Na Gabriela, o Na Biela, aquest veritable mite de la dona-terra generadora de realitat i eix vertebrador de Panorama amb Dona, la novel·la de Miquel Àngel Riera. Hi ha gent maligna al costat de la bona gent i tant l’una com l’altra respiren (respirem) el mateix aire sense que la naturalesa el dosifiqui de forma proporcional als mèrits d’uns i altres. Resulta, doncs, del tot clar que és cosa humana restablir aquella justícia que la naturalesa no aplica, senzillament perquè és mandat de Déu donar a cadascun el tracte que correspon. I endolar el paisatge si convé. És indigna aquesta flaquesa des de la qual dimitim a estones del propòsit d’anar a fer mal als qui s’ho tenen del tot merescut. La decisió de Na Gabriela. Després passà el que passà, d’acord. Mentrestant, però, pensar, pensar, sempre mala cosa, instrument destructor. Però cosa, en canvi, en què hem de tenir tranc i saber guardar-la per a quan ens surti la necessitat d’haver de fer mal, que de tant en tant surt. (Llum als ulls i força al braç, per exemple).