Mitges veritats

Màximes, aforismes, reflexions, sentències, proverbis. Tot de rotundes concisions que sembla que hagin de ser cregudes al peu de la lletra i sense possibilitat de rèplica. No és així, però. Potser ni tan sols es tracta de literatura, sobretot si per literatura entenem tota aquella mena de textos que no pretenen pas convèncer sinó per damunt de tot transmetre plaer, agradar. És per aquesta raó que la forma n’és el primer determinant i que el fons o contingut no fa cap falta discutir-lo. Amb el que deia de les màximes, aforismes…, en canvi, la mateixa concisió convida a la discussió i al debat potser fins i tot polèmic. Però és que, a més, els qui de veritat han estudiat aquestes qüestions, dins l’immens repertori que s’hi ofereix i des de tan distintes procedències, han observat que és molt probable que cadascuna d’aquestes màximes en contingui una altra que la contradigui. Ahir començàrem a l’Ateneu unes sessions sobre La Rochefoucauld, que em sembla esplèndid i m’ho fa passar la mar de bé. Tan bé com em va semblar que també s’ho passen els assistents. Segueixo de moment l’edició prologada i anotada pel professor Josep Antoni Grimalt de qui desconeixia que ha estat també el traductor al català de La Princesa de Clèveris (Mme de LaFayette) que just ara acabo de comprar a través de xarxa. Bé, al postfaci de les Màximes, Grimalt recorda que, de tant en tant, els llibres més canònics contenen també aforismes d’aquests que poden ser llegits i interpretats de manera invertida. El mateix inici de Tosltoi a Anna Karènina, per exemple: “Totes les famílies felices s’assemblen les unes a les altres; cada família desgraciada ho és a la seva manera”. Però, esclar, si la capgires, diu: “Totes les famílies desgraciades s’assemblen les unes a les altres; cada família feliç ho és a la seva manera”. Segurament perquè una de les possibles veritats del gènere dels aforismes és que aquesta possibilitat d’invertir-los significa que el que molts en el fons contenen són mitges veritats, veritats migpartides.

Fins a l’hora del repòs final

Ves que no anéssim del tot errats i que la normalització que tant sembla que reclamem al món del cinema no fos la que ara mateix impera, gairebé tot en castellà ja sigui que es tracti de les versions originals com de les subtitulades. És veritat que un país no existeix sense un audiovisual potent, però també ho és que tampoc no existeix sense que sigui fet i exhibit en la llengua d’aquest país que volem. Ens omplim la boca de tot això d’estendre l´ús social del català i no sembla que hagin servit de gaire aquests 30 anys del que en diem immersió lingüística a les escoles. Sí, potser sí que tothom, o gairebé tothom, sap aproximadament la llengua. L’ús, però i per desgràcia, és tota una altra cosa. Aquest carro que costa tant de bellugar, deia ahir Enric Gomà. I costa tant perquè no hi ha coratge, altrament dit collons, ni projecte, ni poder. I no cal dir que tot això que passa amb la llengua i el seu ús en aquest món del cinema és de totes totes extensiu al de la Justícia i a tants d’altres sectors. Ment colonitzada. Ho explica la mar de bé, em sembla, Eva Pou en aquest article de l’Ara. En fi, premi Gaudí d’Honor (Miquel Porter i Moix) a Josep M. Pou. Del tot merescut. Viure i treballar fins a l’hora del repòs final, aquell final sublim de l’Oncle Vanya. I el record per aquell Benvinguts a la República de la Llibertat i del Bon Humor! Tant de bo no triguem gaire a poder repetir-ho de manera definitiva. Sisplau!

Màximes

El curs de l’Ateneu sobre els moralistes francesos, petja de civilització. Unes quantes sessions a partir de demà amb les Màximes de La Rochefoucauld (1613-1680) entre mans. Aquella noblesa del XVII d’aquí al costat mateix. Els salons, les converses, la vanitat, la hipocresia, les intrigues cortesanes, aquelles dames distingides que, en el cas que ens ocupa van poder ampliar l’horitzó intel·lectual gràcies a l’amistat de l’autor amb Marie de Rabutin-Chantal, altrament coneguda com a Madame (Marquesa) de Sévigné. Josep A. Grimalt diu que, de fet, el contingut d’aquestes Màximes es pot resumir en aquestes idees: darrere de cada virtut aparent, hi ha oculta una forma o altra d’egoisme i que l’home desconeix les seves pròpies intencions i té una habilitat singular per enganyar-se ell mateix i tot plegat perquè la raó, més que dirigir els nostres actes, és un instrument per justificar-los. Actes que dirigeixen l’amor propi -segurament gairebé tot és amor propi, altrament dit orgull-, la hipocresia i la vanitat, sense la qual la virtut no arribaria gaire més enllà. I aquella societat del XVII parisenc, i també aquesta nostra d’avui dia, que valoren molt més les aparences que no pas la veritat, ai la veritat, i les bones qualitats ens atrauen més odi que no pas el mal que fem. De vegades fa tota la sensació que agradem més pels defectes que no per les bones qualitats. En fi, un parell o tres de setmanes amb La Rochefoucauld, François, a partir de demà mateix. I tant de bo que agradi i inciti a la polèmica, aquest llibret que cap perfectament a la butxaca de cadascú. Què, si no!

Tants mots que ja no són mots (recordatori J.V. Foix)

124 anys, avui, del naixement de J.V.Foix, mestre Foix. I demà mateix en farà 30 de la seva mort. I em plau, amb aquest motiu, de reproduir aquest fragment que ara fa més o menys 11 mesos vaig deixar escrit aquí mateix. Perquè senzillament resulta que sí, resulta que passats els anys, i en aquestes altures de la faula on som i en què ens trobem, el gran tema i la discussió és encara si el català ha de ser o no la llengua vehicular. No pas només de les escoles i instituts, sinó en general de la vida de cada dia en aquest país nostre. I l’IRL que, mentrestant i com si res, continua subsidiari i depenent del Cervantes, allà dins encaixonat i gairebé invisible i inaudible. Sense llengua no té cap sentit la independència, ni aquesta ni cap altra. Un país és la seva llengua i la manera d’interpretar el món que se’n deriva. I això és així encara que se n’hi parlin d’altres, totes les que es vulguin. Fou l’any 1970, sí, encara en ple franquisme, que J.V.Foix emeté aquell seu Darrer Comunicat. I 46 anys després (ara ja 47) ressonen gairebé del tot actuals les paraules contingudes en un paper que aquell noi del Pòsit féu arribar al poeta. Un paper que deia, i continua dient, que ja no hi ha mots per a dir que els mots ja no són mots i que tot just si guardem la paraula. Els han passat per la mola dels màrtirs, els han penjat a la forca més alta, els han lapidat a les barricades, els han guillotinat al pla de l’alçament, els han assassinat a l’altra cantonada, els han posat sota la roda d’un vehicle, els han estripat com un bou a l’escorxador, n’han donat la sang a beure al feram, n’han polvoritzat els ossos per adobar els erms, els han desvirginat a les redaccions dels diaris, els han vomitat els novel·lastres i els poetastres, els n’han llevat la pell, l’han assecada (la pell), i l’han feta tibant per als timbals de guerra (i tant en guerra com estem!). Si dellà la paraula teniu encara un mot per dir, pur com la brisa matinera, clar com l’estel de l’alba, fort com el vi de les terres costeres, net i novell com la sentor de les gleves girades, no proveu pas de dir-lo: us escurçaran la llengua. Us l’escapçaran. (O en tindran, perquè encara la’n tenen, la voluntat!).

Il·legals

Anava a dir que no m’avorreixo mai, però no és del tot cert. De tant en tant hi ha estones que el repòs complet se’m fa insuportable, sense passions i sense res a fer. Són només estones, però hi són. Negror, tristesa, despit, desesperació. Fins que de sobte arriba novament l’atracció per la cosa més impensada, el sentiment que res no és per ser llençat. Llum, aire, hores que flueixen lleugeres, subjectes el·líptics de la calma, gairebé. I la bellesa i la profunda voluptuositat del Temps, que esmentava Flaiano. I per cert que, parlant d’aquest rebombori, de dades fiscals, no en sé res, no hi entenc gens. Declaro cada any, i de manera religiosa, la renda que m’arriba i, si em toca pagar, pago. I, si no, accepto també la possible devolució. M’estimaria més no haver-ho de fer, però ho faig. Tot queda enregistrat, tot. El deure i l’haver històric de cadascú. I la veritat és que, posats a fer, també m’estimaria més que aquest registre depengués exclusivament de la Generalitat i, sobretot, de l’Estat que tants i tants entre nosaltres esperem amb candeletes, sigui República o Principat, que no pas de persones com aquest ministre Montoro i succedanis. El pensament i el desig no poden ser mai il·legals. Certs fets, si es demostren, potser sí. De totes maneres aquesta mateixa tarda he sentit dir que no tot el que és il·legal ha de ser per força delicte. D’il·legals, ja fa temps que en som. Sense, però, haver comès mai cap delicte. Cap. I escolti, en qualsevol cas, el jutge Vidal ja ha dimitit. Compari, compari. I, això sí, hem de ser discrets, molt més discrets!!

Cèl·lules d’una col·lectivitat

Curiositat, encara, envers Nicolai Berdiàiev a través del filtre de Ramon Esquerra. Veig que parla de decadència de la civilització occidental d’ençà del Renaixement i de començament d’un nou període històric que el filòsof rus anomena nova Edat Mitjana. Sorprès que, segons ell, tot comencés tan d’hora, la veritat. Sinó que continues llegint i t’adones que potser no resulta pas tan exagerat. Renaixement com a triomf de l’humanisme, de l’exaltació de l’home, d’una exaltació tal que arribarà fins que l’home abandona Déu i fins i tot el nega. Confia segurament massa en les seves forces i es dedica a anar creant una sèrie de valors més o menys distints. I ara (i pensem que aquestes paraules foren dites el 1924 dins aquest seu llibre que es diu Una Nova Edat Mitjana…), i ara, deia, aquests valors estan en decadència, fracassen sense aturador. L’humanisme s’ha deixat estar de considerar l’home com a individu -l’individu, la gran conquesta del Renaixement- i s’ha anat convertint en Humanitarisme. L’home ha deixat de ser individu per a no existir sinó com a cèl·lula d’una col·lectivitat. I aquesta evolució l’observem clarament en el tomb de les idees polítiques, en els fenòmens polítics, econòmics i socials del moment actual (any 1924, recordem). La democràcia ha estat substituïda pel socialisme. L’individu, per la classe. I, així, la tendència és l’estandarització de l’home corrent, de l’home comú, i la destrucció de l’home amb personalitat pròpia, i com a prova heus aquí l’exemple de l’educació dels infants mitjançant l’instrument que es fa dir escola única. Una Nova Edat Mitjana, deia Berdiàiev, davant d’aquest estat caòtic del món. I que s’apropa ja l’era en què l’esperit triomfarà i que l’individu existirà dins de les col·lectivitats i que seran aquestes les que s’individualitzaran i que serà així que tornaran a aparèixer grans personalitats, tal com aparegueren a la primera de les Edats Mitjanes. 93 anys, en fi, d’aquest llibre de Bordiàiev. Feia poc que s’havia acabat una guerra, en faltaven encara una quants perquè n’esclatessin d’altres i encara unes quantes més. Just fins ara mateix que els americans acaben d’atorgar la presidència dels EUA a Donald Trump. A banda del seu més que demostrat narcisisme, un servidor més aviat hi confia. Sobretot veient i observant de quins sectors d’aquest nostre entorn provenen tants escarafalls.

¿A canvi de què?

Estimar els altres, estimar el que en diem el proïsme, no deixa de ser, en el fons, una forma més de l’amor propi. Deducció d’aquell aforisme de Kafka que diu que qui dins el món estima el seu proïsme comet una injustícia ni més ni menys grossa que aquell que dins el món no s’estima sinó ell mateix. De tal manera que només ens quedaria preguntar-nos si la primera cosa és possible. I mentrestant, no m’és arribat encara el temps que no em calgui ja sortir de casa i quedar-me vora la taula i escoltar. I ni tan sols això, limitar-me a esperar. No m’és arribat encara aquest temps de restar senzillament callat i sol, al marge del camí. El món ja se’ns hi apareix prou, de desemmascarat, no ho pot evitar. Serpentejant sempre a la recerca del profit que pugui treure’n, de tot plegat. ¿A canvi de què? D’altra banda, i pel que fa a la llengua, ja seria hora que algú contestés qui és que no ha deixat mai, ni deixa encara, d’imposar-la a qui.

No bevem mai què passarà

Morir-se és una cosa així, i res més. El gran canvi, el canvi de debò. Despertar-se d’un somni en un lloc fosc on, com pots veure, hi ha els mitjans per fugir d’un nou malson. Però ets tu qui decideix. No estàs pas obligat a recórrer a cap d’aquests mitjans d’evasió; fes d’acord amb el teu criteri; per obtenir-los només cal…Però escolta’m bé. les coses s’han d’acceptar tal com vénen. No s’hi pot fer més. No bevem mai què passarà. Bevem, no; sabem. Bé, no bevem mai què passarà…Ai, la intrusió, un cop més, del regne animal! Abans havien estat els insectes; i ara tornen a envoltar-lo tots aquests animals, totes aquestes persones sense idees. Perquè, ¿quants llops sentim que ens encalcen, o així ens ho pensem, mentre els nostres autèntics enemics ens passen ben bé pel costat tots ells coberts d’una ben fina pell d’ovella? No bevem mai què passarà. Ràtzies! Ràtzies, no; gràcies. D’acord, doncs, ràtzies. I dit sigui tot això amb aquella total desinhibició del borratxo serè, aquí mateix, Sota el Volcà. Paradís i Infern. Veritable emboscada de llibre.

Un edifici que s’esquerda

Mentrestant la crisi s’aguditza i ja hi ha un cert nombre de generacions arreu del món que s’han format amb aquesta idea constant que el món està en crisi, i que la nostra civilització és un edifici que s’esquerda per moments, tants n’hi ha que viuen tan sols per esquerdar-lo. Perquè, ¿què passarà quan aquestes generacions arribin a tenir una força decisiva, si és que no la tenen ja, en la direcció del món? ¿Què passarà? ¿Tindrà potser raó Nicolai Berdiàiev i ens trobarem en una nova Edat Mitjana, que trencarà tots els lligams amb la nostra civilització encara més o menys actual? Consciència de la crisi que escrigué ja fa tant de temps Ramon Esquerra. I no oblidéssim pas, en aquest sentit, que el mot crisi es refereix a aquella fase circumstancialment difícil, i no només a causa de qüestions purament econòmiques, que travessa una persona, una empresa, un govern, un país, una civilització i, també, una llengua com la nostra. Circumstancialment. Tant de bo fos així.

Menys que gens

Sensació que les periòdiques campanyes de foment de la lectura no fan sinó fracassar. I no pas perquè potser ara es llegeixi més que mai, que segurament és cert -tot i que amb prou feines deu haver-hi 25.000 lectors dels de debò aquí entre nosaltres-, sinó pel que es llegeix i pel gust, o mal gust, que es fomenta. És mentida que tot és opinable i que totes les opinions tenen el mateix valor. Hi ha un cànon a totes les literatures. Hi ha un cànon literari, i hi ha la tradició, que és allò que forma el gust i aquest gust no és mai als best-sellers, mai. Diria, al contrari, que el que cal és buscar els llibres menys venuts. Tant de bo si algú publiqués la llista dels llibres menys venuts. O gens venuts i, doncs, encara menys llegits, menys que gens. Com per exemple els de Miquel Àngel Riera, que ni tan sols hi són, a les llibreries. Bé, els de Riera i els de tants i tants d’altres que, amb tanta innovació i coses noves, ni tan sols són esmentats a les escoles i instituts del país. I no hi fa res que hi hagi, pel que sembla, una gran assistència a les biblioteques. Les biblioteques s’han anat convertint, massa vegades, en una altra mena de llars d’infants.