Sempre en detriment dels bons

Sembla que el Departament d’Ensenyament es planteja modificar l’edat d’escolarització obligatòria fins al 18 anys. Em sembla increïble. Encara recordo els temps aquells d’abans de la implantació de l’ESO -d’on vénen tots els mals d’ara mateix- en què, en arribar al final d’una classe, el professor podia sortir tranquil·lament de l’aula sense haver d’obligar que els alumnes igualment en sortissin. No passava res. Cap desordre ni cap baralla ni cap vidre trencat. Fins que de sobte tot canvià. Minoria o no tant minoria, la disbauxa s’anà apoderant de tots aquells que els revoltava haver de continuar, sense ganes i sense cap interès, escolaritzats fins a complir 16 anys de tal manera que a partir d’aleshores ja es féu del tot impossible permetre que entre classe i classe els grups d’alumnes continuessin a l’aula esperant que arribés el professor que havia d’impartir la matèria següent. Massa destrossa de tot, massa incivilització. Tothom als passadissos, per tant. I el professor, l’últim de sortir de l’aula i assegurant-se, a més, d’haver-ne ben tancat la porta amb clau. De manera que, si totes aquestes coses han passat des que l’escolarització esdevingué obligatòria fins a 16 anys, no vull ni pensar què deurà passar a partir d’ara, als centres escolars, si tot s’allarga fins als 18. A banda, esclar, del fet que, com més va, més anem retardant-ho tot. Hi ha bons estudiants en aquest país, i tant que n’hi ha, però la sensació és que tot s’ha fet i es fa en detriment seu.

No puc, a més, passar per alt tots els valors que comporta una ferma formació musical. Una formació de la qual, de manera semblant a una majoria immensa d’estudiants d’abans i també d’avui mateix, no disposo. I el greu que em sap. Disciplina, rigor, pensament abstracte i habilitat manual, sentit del ritme i de la melodia, formació de la sensibilitat estètica, refinament de la capacitat auditiva, acordar la pròpia veu o la de l’instrument a la dels altres. I, sobretot, l’atenció. L’atenció a tot allò que ens ve de fora i que ens mobilitza de manera completa. En fi, totes aquestes coses que Xavier Antich incloïa al seu esplèndid article de l’altre dia. Moltes gràcies.