[…]

“Mare de Déu! ¿Ja són les set? Cada any passa el mateix. Quatre hores a taula. Ningú no tindrà gana de sopar. Abans de sortir a donar un volt per a esbargir la boira, encendrem el pessebre i cantarem les cançons de la diada. El pessebre presenta una novetat. Els Reis d’Orient han fet llur aparició a dalt de tot de la muntanya. Cada dia faran un tros de camí i el dematí del dia de Reis els trobarem agenollats davant de l’estable. El Noi de la Mare rep l’homenatge dels grans de la terra. Els infants de Catalunya són feliços. Els Reis d’Orient no els han oblidat”. Eugeni Xammar. Nadal a Barcelona. 1939.

I 29 anys després, en temps de Quaresma del 1968, a L’Ametlla del Vallès, allò que tantes vegades hem recordat i recordem ara, potser més que mai: “No hi puc fer més. És un cop de gènit que em ve de quan era molt jovenet i que, a vuitanta anys tocats, ja no me’l trauré de sobre. Els catalans per als quals la llibertat de Catalunya no és la passió dominant són uns senyors que m’acaben la paciència, em tallen la digestió, em toquen allò que no sona i em fan perdre el món de vista. M’he d’esbravar com sigui. Això sí, un cop esbravat, ho poden ben creure, sóc un home molt amic de la barrila…I, per cert que, tal com deia Émile Buré, un imbécil sans culture ne sera jamais un imbécil complet”.