Diumenge de Marató

“Tant de parlar d’independència, tant de parlar cada dia d’independència! Dediquin-se a parlar d’una vegada del que interessa els catalans”. Aquesta cançoneta. Com si, als catalans, ens haguessin d’interessar, a tots, les mateixes coses. Perquè, sap què a més a més? Doncs que resulta que sí, que a molts catalans, segurament majoria total, ctv’s (catalans de tota la vida) o no, el que de veritat ens interessa és deixar de dependre d’Espanya, és a dir, del pensament castellà. Això és el que veritat ens interessa i el que volem per damunt de tot i al més aviat possible. No s’enganyin, doncs. I tinguin-t’ho ben clar justament aquest diumenge prenadalenc que com cada any, des d’en fa ja 25, ens toca ser solidaris (pràcticament a toc de xiulet) per recaptar fondos en aquest combat contra malalties humanes del tot fatals. Content i orgullós de la iniciativa i de l’esforç de tothom. Un servidor hi contribueix sempre amb molt de gust i no pot evitar de pensar que estaria segurament la mar de bé una marató d’aquestes per combatre’n una altra, de malaltia. Una malaltia que no ho és pas del cos, que no afecta pas el físic, però sí que es manifesta damunt l’esperit, l’ànima i la ment d’un munt de persones, de massa persones. La colonització mental que suposa en aquest país on som el fet dependre encara del pensament de Castella i de la seva llengua. No sé quin seria el resultat de la celebració d’una marató plantejada amb aquest objectiu d’alliberar ments i ànimes. Ni si n’hi hauria prou amb una de sola. Hauríem d’arribar, això sí, a saber exactament quants som. I recordin una cosa, per l’amor de Déu: són espanyols els qui diuen sentir-se tan catalans com espanyols. I no passa res, només faltaria. Tot el respecte. La qüestió és poder ser el que vols ser.