El tresor de la puresa

Ploro. Però ploro tot sol quan ploro. No m’agrada plorar davant dels altres. I els temples. Hi entro sovint. Recintes que, si són sagrats, és perquè no pots sortir-ne sense ser millor del que eres abans d’entrar-hi. Això és així. I després… després hi ha, o hi hagué, allò d’immolar el gran tresor de la puresa, indemne enmig de tantes lluites, en què tot era un cos trasbalsat de plaer i també de dolor, i els llavis que, des d’aquella nova avidesa, semblaven cercar amb desesper els d’aquell paisatge en gràcia que et pensaves, de tot cor, haver passat a integrar. Però no, què va! No era cert. No fornicaves prou. Aquest ha estat,  o va ser, al capdavall, el màxim retret. I ara de vegades plores. Tot preparant el seminari de Miquel Àngel Riera del mes que ve. ¿Existeix el tresor de la puresa?