El que passa és que la literatura no és cap negoci entre l’escriptor i el lector. És, si per cas, una amenaça, una devastació, un robatori, una acció desequilibrada que exigeix l’existència d’un futur que recompongui les coses i els noms. Equilibri. I també Dubte. Però no és pas l’escriptor qui ha de dubtar. Són les frases seves, que han de dubtar. I el lector. Aquella certesa que provoca disturbis i no pas un disturbi que té per efecte una certesa. Escolti: tot el que és així pot, també, ser d’una altra manera. No hi ha res que no pugui ser d’una altra manera. I tot el que és és una possibilitat de ser. Més que res perquè el que també hi ha és un llenguatge de diumenge. Aquells poetes i aquell llenguatge seu que no avança i que es passeja per on sempre s’ha passejat i que cada vegada diu: que maco!

En fi, encantat, molt més que encantat, amb Gonçalo M. Tavares i les Breus Notes sobre Literatura-Bloom (Ed. del Periscopi amb traducció de Pere Comellas). Impossible de resumir, aquesta petita joia. L’amputaríem.