Cor d’hivern

Una violinista i un fabricant de violins. Dos genis. Cadascun a la seva manera. Ella, preciosa, passional, vibrant, dura, dolça, elegant, bella bèstia humana gairebé desbocada. Exactament igual que la manera que té de tocar el violí, instrument vital. Ell, prudent, reservat, calculador, fred, silenciós, pacient, solitari, ben bé posseïdor de totes les qualitats que deuen caldre a un bon fabricant. Pots, a més a més, comptar-hi per a moltes coses, fins i tot per a la compassió de què els altres no són capaços. Per a tot el que vulguis, pots comptar-hi. Per a tot excepte per estimar. No és pas que tingui tan sols un cor d’hivern sinó que el que té, si més no el que aparenta, és la vitalitat soterrada al glaç indiferent de l’Antàrtida. Patètica i antiamorosa indiferència. No hi ha color. Val molt més la pena la passió carnal que interpreta la violinista (sublim Emmanuelle Béart) que no pas una vida com la d’aquest fabricant (un no menys sublim Daniel Auteil), sense sal ni espècia vital de cap mena i tot tan ple d’asèpsia sense vitalitat. Un Cor a l’Hivern (Claude Sautet, 1992). Vespre d’ahir. Gairebé dues hores bocabadat. Segurament obra mestra, no ho sé. Tenir el cor a l’hivern, un cor d’hivern. No sé pas en què pensava. O en qui.