No poder no escriure

Fins fa quatre dies, ni tan sols n’havia sentit dir res. Damià Bardera: No puc no escriure. Atracció envers l’inconegut i de les coses que diu i de la concepció del món que em sembla endevinar-hi. El cos i tot el que hi dus, a dins. El món de Jung inclòs. Persones que no es fan notar. Persones no lliurades a les pressions de la comercialitat i la professionalització. La literatura no és un ofici, va molt més enllà. No poder no escriure. I d’alguna manera renunciar al que en diem èxit a canvi de ser fidels a elles mateixes i a la literatura. Aquest ideal que segurament condueix, podríem dir que necessàriament, a allunyar-se dels debats polítics i dels conflictes socials. I sense presumpció de res, ni ximpleries, ni dogmatisme, ni intolerància. No poder no escriure. Encara que costi tant guanyar-s’hi la vida. I ara Damià Bardera diu que no publicarà més i només escriurà, com si fos poca cosa. Com a mínim durant un temps. Quin temps, aquest, per cert. Temps que desvirtua el mot “clàssic”. Fins al capdamunt, n’estic, de l’ús i abús d’aquest mot cada vegada que hi ha un Barça-Madrid de futbol. Fins al capdamunt. Pa i circ. Tanta estultícia escampada. I més com més va. Perquè i després, què!