Com una madrastra

M’arribà ahir aquest comentari que em plau ara de reproduir, i espero que amb el permís i consentiment de qui l’ha pensat i escrit:

“El que voldria dir, si fa no fa, és que, quan érem petits, a l’Empordà, en dèiem moltes, d’espanyolades: bueno, tonto, cenicero, sello, buzón i encara moltes més. Però la veritat és que aquestes coses resulten fàcils d’adobar. De fet, ja es va adobar al començament de la normalització lingüística. Més difícil és preservar la fonètica, les expressions genuïnes nostres i dels nostres avis, les que es transmetien oralment d’una generació a l’altra.
La llengua forastera se’ns ha ficat tan endins del cervell, que de vegades l’expressió que ens ve al cap de primer no és pas la nostra i, per més catalans que vulguem ser, hem d’agafar un llibre per traduir a la nostra llengua allò que ens han forçat a aprendre i a sentir. «És clar!», exclamarem en veure la traducció. Però segurament això deu ser perquè no l’havíem sentida d’ençà que érem petits. Jo cada dia en redescobreixo d’altres. I amb això ja tinc prou feina.
Com diu en López al comentari seu, tota l’escola la vaig fer en espanyol i no sabia que hi hagués cap altra llengua; m’havien ficat al cap que el català era una llei de dialecte de l’espanyol. Ningú del meu voltant no sabia escriure en català. Va ser molt més tard, quan vaig decidir que no podia ser que els meus alumnes —quasi tots espanyols— en sabessin i jo no. De manera autodidacta vaig començar a llegir i després a escriure en la nostra llengua. Vaig fer les meves classes en català. De llavors ençà he estat dels qui parlen sempre en català amb tothom i a tot arreu, per més que això representi una lluita constant.
Haig de dir que una petita pausa en aquesta posició de mantenir-se ferm en la qüestió de la llengua va ser l’any —ja en fa molts— que em va tocar estar-me a Mataró. Quina relaxació! Els qui no heu estat en instituts de l’urbs barcelonina i la seva àrea d’influència no us en podeu fer el càrrec.
Però em semblava que la meva actitud tenia el suport del Departament d’Ensenyament i, al darrere, hi havia l’IEC que vetllava per la puresa de la llengua.
Avui sóc jubilat i he escrit tres llibres. Si teniu en compte que als anys 80 no sabia ni que el plural femení en català s’acabava en «es», està prou bé, oi ?
Però, sabeu com em sento, quan veig què fan les institucions que ens haurien de dirigir i encoratjar lingüísticament? TRAÏT! A més a més de l’IEC, darrerament l’AVL ha tret un diccionari pel seu compte en què «normalitza» 500 barbarismes, començant per «barco»!
Bé, fa un any em vaig posar en contacte amb en Josep Maria Domènech, també professor d’institut jubilat, de les comarques gironines, i que tenia un web sobre llengua que es diu «El bon català». El podeu visitar, però ja us aviso que té problemes tècnics per visionar correctament els escrits. Sense pretendre pontificar sobre res, ens transmet com era el català que havia mamat.
Com que ell no se’n podia ocupar però m’havia semblat una pàgina interessantíssima, li vaig demanar si em deixava copiar el seu contingut en una de meva. Hi va accedir i jo vaig fer aquest bloc http://encatalaiprou.blogspot.com/, que vaig construint a poc a poc i hi afegeixo cosetes meves. Si us abelleix visitar-lo i comentar-hi el que vulgueu, hi sereu benvinguts”.

Tot rodola, doncs, sembla. Pendent avall. La llengua, el tret més distintiu -cada llengua comporta una manera de ser i d’estar-se al món, i d’interpretar-lo-, i aquest constant procés de diluir-la, de supeditar-la, no sé si també d’arraconar-la. Ara mateix a Núvol parlen de Zafonització. Ben bé com si la literatura en català hagués de dependre de les traduccions que hi apareixen fetes des del castellà. I no pas tot és culpa d’Espanya, què va. Hi ha com un corc dins nostre, un corc que tot ho rosega i ho malmet. Mirin, si no, l’opció que ha pres Damià Bordera, de continuar escrivint, en català, però de no publicar ja res més. No és pas l’únic, a més, que ha decidit una cosa així. Una més que trista lògica del mercat en català, sí. Aquest mercat editorial que actua entre nosaltres ben bé com si es tractés d’una madrastra.