Posats a fer

No disposo, encara, de cap exemplar de la nova Gramàtica de l’IEC. Tampoc de cap opuscle sobre les noves regles ortogràfiques. El que en sé és a través dels textos i articles que han anat apareixent aquestes últimes setmanes. I la sensació que em fa tot plegat és que anem, gairebé a marxes forçades, cap a la dissolució definitiva. Arribat el moment, suposant que arribi, ja no caldrà parlar de quina llengua haurà de ser oficial i quina no, o si totes dues. No caldrà: tot anirà derivant cap a una d’única, el català dissolt del tot en el castellà i, aleshores, la independència ja no m’atraurà ni m’interessarà gens, gens ni mica. Quan una llengua viu supeditada, com és el cas del català, no li és possible una evolució lliure. Incorpora manlleus de l’altra que la té subjecta i, senzillament, es desvirtua. I el que em sembla més gros de tot és que una cosa així es fomenti, s’endreci i s’aconselli des del mateix Institut d’Estudis Catalans. Un servidor el català el va aprendre a casa, sense gramàtica ni res -la llengua la teníem prohibida, cal dir-ho i recordar-ho i tenir-ho ben present-, i amb la colla d’amics. Força temps després, amb les primeres classes, clandestines, als Salesians de Mataró. I, finalment, ja durant aquells primers anys de l’anomenada transició, atenent les lliçons de professors insignes com Joan Solà (acs) i Joan Veny, sobretot ells dos, i accedint a lectures com ara Lleures i Converses d’un Filòleg, de Joan Coromines, o la Gramàtica Catalana de Francesc de Borja Moll. I la veritat és que ara em costa molt entendre cap on anem, cap on ens volen fer anar. Perquè d’una banda no hi ha manera que barco sigui admès i, en canvi, no seria gens estrany que, tal com va tot, arribem a admetre *Nit Bona i *Nit Vella ara que som ja a tocar de Nadal i Cap d’Any. Posats a fer…potser ja no vindrà d’aquí.