Un cert morbo

És notable la força de les olors, animalitat en què l’olfacte representa el sentit capital. Resulta vital el paper de l’acció d’olorar, primordial, sentit d’elecció també, proveïdor igualment del gust sexual i social. Olora, ensuma, el que desprèn l’àpat que ara mateix et presenten aquí davant. Pel que fa a les bèsties, podria ser que la memòria de l’olor estigués gairebé en continuïtat amb l’instint, experiència infusa. Valéry deia que l’instint seria a la memòria allò que el capital és al treball. I jo no tinc prou olfacte per saber si aquest vespre haurà acabat guanyant Clinton o Trump. Cap de les dues olors no m’acaben de satisfer. I, de fet, de Trump tot just fa quatre dies, com aquell qui diu, que n’he sentit parlar. Un cert morbo sí que desprèn, però. Ben al contrari de la senyora Clinton, que pròpiament es diu Rodham -als EUA, en casar-se, també perden el cognom, les noies. Dels altres candidats que deu haver-hi, ni la més remota idea, cap olor, com si no existissin.