Benfer

Tinc per costum no tutejar mai, d’entrada, les persones que no conec. M’infonguin més o menys respecte. Ja fa molt temps que perdérem el tracte genuí de vós, tan endreçat, i ara ja anem en direcció del tot contrària. Hi ha el petit consol del vostè, l’origen del qual no és, però, del tot nostre. Sigui com sigui, aquest tuteig universal se’m fa insofrible i és tan sols a partir del moment que hi ha un cert grau de coneixença i de complicitat que puc dir-te que el retrat que tinc de  mi mateix diu tan poca cosa de MI (és tan poc JO) com el retrat que tinc de tu. Retrat, records, costums. Segur que no seria jo si des del mateix inici no hagués estat possible que fos un altre. Exactament igual que tu. Jo sóc jo, passi el que passi. ¿N’estàs del tot segur? ¿Segur que no et passarà mai res que et faci canviar? M’encanta el mot benfer, aquest substantiu verbal. ¿I a tu? Trobo que comporta una mena de satisfacció que t’omple fins al moll de l’os, que fa que no càpigues en tu i, a més, un orgull generós que acompanya la bona consciència. Benfer. Em sembla cert que les ànimes atrevidament vicioses poden segurament revestir-se de seguretat. Però allò que aquestes ànimes no poden haver és aquesta complaença que dic, i aquesta satisfacció i pau interna, conseqüència única del benfer.

I, encara, aquest afany de no voler mai aparèixer com a vanitós, un afany que és, però, també vanitat. I de la grossa.