Quina patuleia

Una de les mans damunt la Bíblia oberta. Alguns consideraren anacrònic, cosa del passat, al marge del temps que vivim, aquest gest de Rajoy l’altre dia quan jurà el compliment del càrrec de president del govern d’Espanya. A mi, en canvi, aquesta imatge que dic em va plaure. I això que, no cal ni dir-ho, aquesta persona no és pas que sigui cap sant de la meva devoció. Però, ¿per què ha de ser mal vist l’acte de jurar o prometre el càrrec que se t’encomana amb una mà damunt la Bíblia?  ¿Què té de dolent el Llibre de tots els Llibres? Quina patuleia, aquesta. Una més de tantes coses que ens hauríem de fer mirar, totes ben mirades i analitzades, per sortir d’aquest pedregar! I que diguin el que vulguin, i que s’escandalitzin tant com els plagui que i es rompin totes les vestidures. Llegeixo la saviesa continguda a l’Apologia de Ramon Sibiuda: no hi ha cap ànima tan aspra que no se senti imbuïda d’alguna reverència en considerar la grandesa ombrívola de les nostres esglésies, la diversitat dels ornaments i l’ordre de les nostres cerimònies, i en sentir el so devot dels nostres orgues i l’harmonia pausada i espiritual de les nostres veus. Cap ànima tan aspra, no hi ha. I no cal que siguis creient per admetre que tot el que som (ben poca cosa, per cert), i l’explicació d’on venim, tot això i no cap altra cosa, és el viu continent d’aquest Llibre de tots els Llibres. No l’ignoris, no te n’amaguis i no tinguis por d’expressar-ho, ànima aspra.