Home rebel

Escriure i ser breu. Escriure com a distracció, com a remei contra l’avorriment i la irritació, ajut per combatre la malenconia i també la mala consciència de tants fets i actuacions del passat impossibles d’oblidar. Cap altre propòsit concret. Anècdotes, tics, gestos, mirades, coses llegides i, això sí, preservar la llengua per damunt de tot. Molt més totes aquestes coses que no pas grans esdeveniments de la història, ni batalles, ni conquestes. Tot, o gairebé tot, depèn de l’atzar, altrament dit fortuna.

Escriure i ser breu. I, si no, llegir, llegir com a mode de suportar el desfici de no escriure. Dies, aquests, de grossos escarafalls que procuro mitigar amb la crossa de Ponç Pons: el desig de llibertat genera revolucions que, al final, acaben restringint la llibertat i demostren, aleshores, que val més ser camusiament rebel que no pas castristament revolucionari.

Home rebel, inconformista, un altre final de mes en què, aquesta vegada, s’acaba l’anomenat Any Llull que, la veritat, no sé pas si, en general, deu haver servit de gaire.

Com una madrastra

M’arribà ahir aquest comentari que em plau ara de reproduir, i espero que amb el permís i consentiment de qui l’ha pensat i escrit:

“El que voldria dir, si fa no fa, és que, quan érem petits, a l’Empordà, en dèiem moltes, d’espanyolades: bueno, tonto, cenicero, sello, buzón i encara moltes més. Però la veritat és que aquestes coses resulten fàcils d’adobar. De fet, ja es va adobar al començament de la normalització lingüística. Més difícil és preservar la fonètica, les expressions genuïnes nostres i dels nostres avis, les que es transmetien oralment d’una generació a l’altra.
La llengua forastera se’ns ha ficat tan endins del cervell, que de vegades l’expressió que ens ve al cap de primer no és pas la nostra i, per més catalans que vulguem ser, hem d’agafar un llibre per traduir a la nostra llengua allò que ens han forçat a aprendre i a sentir. «És clar!», exclamarem en veure la traducció. Però segurament això deu ser perquè no l’havíem sentida d’ençà que érem petits. Jo cada dia en redescobreixo d’altres. I amb això ja tinc prou feina.
Com diu en López al comentari seu, tota l’escola la vaig fer en espanyol i no sabia que hi hagués cap altra llengua; m’havien ficat al cap que el català era una llei de dialecte de l’espanyol. Ningú del meu voltant no sabia escriure en català. Va ser molt més tard, quan vaig decidir que no podia ser que els meus alumnes —quasi tots espanyols— en sabessin i jo no. De manera autodidacta vaig començar a llegir i després a escriure en la nostra llengua. Vaig fer les meves classes en català. De llavors ençà he estat dels qui parlen sempre en català amb tothom i a tot arreu, per més que això representi una lluita constant.
Haig de dir que una petita pausa en aquesta posició de mantenir-se ferm en la qüestió de la llengua va ser l’any —ja en fa molts— que em va tocar estar-me a Mataró. Quina relaxació! Els qui no heu estat en instituts de l’urbs barcelonina i la seva àrea d’influència no us en podeu fer el càrrec.
Però em semblava que la meva actitud tenia el suport del Departament d’Ensenyament i, al darrere, hi havia l’IEC que vetllava per la puresa de la llengua.
Avui sóc jubilat i he escrit tres llibres. Si teniu en compte que als anys 80 no sabia ni que el plural femení en català s’acabava en «es», està prou bé, oi ?
Però, sabeu com em sento, quan veig què fan les institucions que ens haurien de dirigir i encoratjar lingüísticament? TRAÏT! A més a més de l’IEC, darrerament l’AVL ha tret un diccionari pel seu compte en què «normalitza» 500 barbarismes, començant per «barco»!
Bé, fa un any em vaig posar en contacte amb en Josep Maria Domènech, també professor d’institut jubilat, de les comarques gironines, i que tenia un web sobre llengua que es diu «El bon català». El podeu visitar, però ja us aviso que té problemes tècnics per visionar correctament els escrits. Sense pretendre pontificar sobre res, ens transmet com era el català que havia mamat.
Com que ell no se’n podia ocupar però m’havia semblat una pàgina interessantíssima, li vaig demanar si em deixava copiar el seu contingut en una de meva. Hi va accedir i jo vaig fer aquest bloc http://encatalaiprou.blogspot.com/, que vaig construint a poc a poc i hi afegeixo cosetes meves. Si us abelleix visitar-lo i comentar-hi el que vulgueu, hi sereu benvinguts”.

Tot rodola, doncs, sembla. Pendent avall. La llengua, el tret més distintiu -cada llengua comporta una manera de ser i d’estar-se al món, i d’interpretar-lo-, i aquest constant procés de diluir-la, de supeditar-la, no sé si també d’arraconar-la. Ara mateix a Núvol parlen de Zafonització. Ben bé com si la literatura en català hagués de dependre de les traduccions que hi apareixen fetes des del castellà. I no pas tot és culpa d’Espanya, què va. Hi ha com un corc dins nostre, un corc que tot ho rosega i ho malmet. Mirin, si no, l’opció que ha pres Damià Bordera, de continuar escrivint, en català, però de no publicar ja res més. No és pas l’únic, a més, que ha decidit una cosa així. Una més que trista lògica del mercat en català, sí. Aquest mercat editorial que actua entre nosaltres ben bé com si es tractés d’una madrastra.

Monòtona sonsònia

Què fer quan manca l’aire, i el record / és massa feble encara per tramar / l’ordit d’un temps de maquillatge i rates? / Es pot decapitar des del no-res / el gran badall que emmascara el silenci? / Monòtona sonsònia, pellofes / i delictes, residus d’un instint / emmordassat…Un antifaç lluent / corroeix la fesomia que ningú / no sabrà com hauria pogut ser. (Francesc Pasqual i Moster. De Llunyania i Somni. El Cep i la Nansa Edicions, 2014).

Dies d’elogis fúnebres. D’una banda i de l’altra. Em lleva l’entusiasme, tot plegat, i debades m’esforço a mantenir-lo. Recordo perfectament qui foren, qui han estat i què han fet. Monòtona sonsònia. Pellofes i delictes. I tots aquests, aquí mateix i entre nosaltres, que encara substitueixen Dictador per Comandante! Quin horror! En contra de la llibertat, no els parlessis pas, a més a més, de la necessitat d’unes Forces Armades per a Catalunya. Temps de maquillatge. I de rates.

Dematí de Suite Borgenca

“Només aconseguim mutar en bestiesa allò que ens fa humans”. Dematí d’aquest diumenge en què torno a la Suite Borgenca (Pagès editors), d’Eduard Batlle. Ja fa cinc mesos que tingué l’amabilitat de fer-me’l a mans i resulta sempre un plaer immens obrir-lo per qualsevol de les 65 pàgines que conté. Poesia majúscula sota l’aparença de prosa. Somnis de vida que segurament no tindrem. Com ara per exemple “la tendència a creure que el dia serà renovat i et fas el flac favor d’engrescar-t’hi. I, amb l’esperança com a camisa nova, surts a rebre l’escalfor de la llum que embolcalla la pell fràgil. Et mantens fidel als compromisos i a les creences: et jugaries un dit per les persones. Quan et sembla que tot és nou, descobreixes l’ordre i l’endreça a qualsevol detall. No t’engavanya l’ànim copsar les evidents deficiències de l’espècie, el baix to que predomina, l’ull amatent al vil metall. Lluc (rebrot) de la nissaga del Dr. Pangloss,  diries que vius al millor present. Si de cas, et planys repetint com un mantra: l’herba del pla és tota gastada, però a muntanya n’hi ha a betzef”. L’abundància, en definitiva, i la bellesa d’aquesta Suite Borgenca que de cap manera no hauria de passar desapercebuda.

A més a més, ara que hi penso, potser convé també aquí recordar i tenir present aquest personatge del Càndid, de Voltaire, Pangloss (del grec PAN -totalitat- i GLOSS -llengua), seguidor de Leibniz, que al seu torn ho fou de Llull ara que s’acaba aquest any Llull, o potser tan sols en fou caricatura o sàtira, de Leibniz, que en aquella Teodicea seva afirmà que vivim ni més ni menys que en el millor dels mons possibles i això potser explicaria que aquest personatge volterià no es cansés mai d’assenyalar que no existeix efecte sense causa o, dit altrament, que tot allò que existeix, des del nas del nostre rostre fins a les més grosses catàstrofes naturals, no respon sinó a un propòsit específic i concret.

Els llestos

¿De què em serveix estar al corrent de tantes coses o, si més no, de pensar-m’ho? Segurament de res. Saber és difícil, però potser encara resulta més difícil ignorar, deia Tòfol Serra. S’ha mort Fidel Castro, d’acord. S’ha mort al llit i després d’haver fet en vida tot allò que representa que havia vingut fer-hi. Missió complerta, doncs. Que Déu l’hagi perdonat i poca cosa més. Em sembla que no hauria suportat ser un dels súbdits seus. Era informativa, en tot cas, aquesta que vivim i en què potser l’art suprem sigui la ignorància de tantes notícies, i esdevenir ignorants voluntaris, ocultadors de sabers, contra els quals sembla ben bé que els llestos, aquests que aparentment tot ho saben, sempre al corrent de tot el que passa i del pa que s’hi dóna, arreu del món, tinguin declarada la guerra, no ens preguessin la cartera. M’és igual. Deixin-me estar. De vegades, en dies com el d’avui mateix, el que voldria és no saber res. M’ho estimaria més.

Indaguem

El món i, doncs, també aquest país nostre, com a escola d’indagació. Indaguem. Segurament la cosa més important no és pas veure qui arribarà abans a la meta, o a l’objectiu -¿on és la meta, on i quin és, l’objectiu?-, sinó qui efectuarà les més boniques curses, les més estètiques si ho volen així. De part meva, avui el rèquiem l’elevo per a la salvació eterna del canvi i caiguda de preposicions, pobrets. Que en pau descansin i que al cel siguin!

Que lletja que resulta, per cert, l’estètica d’avui dia.

Posats a fer

No disposo, encara, de cap exemplar de la nova Gramàtica de l’IEC. Tampoc de cap opuscle sobre les noves regles ortogràfiques. El que en sé és a través dels textos i articles que han anat apareixent aquestes últimes setmanes. I la sensació que em fa tot plegat és que anem, gairebé a marxes forçades, cap a la dissolució definitiva. Arribat el moment, suposant que arribi, ja no caldrà parlar de quina llengua haurà de ser oficial i quina no, o si totes dues. No caldrà: tot anirà derivant cap a una d’única, el català dissolt del tot en el castellà i, aleshores, la independència ja no m’atraurà ni m’interessarà gens, gens ni mica. Quan una llengua viu supeditada, com és el cas del català, no li és possible una evolució lliure. Incorpora manlleus de l’altra que la té subjecta i, senzillament, es desvirtua. I el que em sembla més gros de tot és que una cosa així es fomenti, s’endreci i s’aconselli des del mateix Institut d’Estudis Catalans. Un servidor el català el va aprendre a casa, sense gramàtica ni res -la llengua la teníem prohibida, cal dir-ho i recordar-ho i tenir-ho ben present-, i amb la colla d’amics. Força temps després, amb les primeres classes, clandestines, als Salesians de Mataró. I, finalment, ja durant aquells primers anys de l’anomenada transició, atenent les lliçons de professors insignes com Joan Solà (acs) i Joan Veny, sobretot ells dos, i accedint a lectures com ara Lleures i Converses d’un Filòleg, de Joan Coromines, o la Gramàtica Catalana de Francesc de Borja Moll. I la veritat és que ara em costa molt entendre cap on anem, cap on ens volen fer anar. Perquè d’una banda no hi ha manera que barco sigui admès i, en canvi, no seria gens estrany que, tal com va tot, arribem a admetre *Nit Bona i *Nit Vella ara que som ja a tocar de Nadal i Cap d’Any. Posats a fer…potser ja no vindrà d’aquí.

Tant de temps perdut

Llibres que continguin vida. Que expliquin i que recordin. Ens recordin i ens facin fer memòria. Llibres en què hi sigui tot, o gairebé. Miralls inabastables. Admirables. Apareix Proust a Catalunya (Arcàdia) i jo amb prou feines vaig Pel Cantó de Guermantes II (Viena i Josep M. Pinto, merci un cop més). Comença a fer-se tard. I penso els grans temes del llibre que també ho són de la vida. A la Recerca del Temps Perdut. Tant de temps perdut. Amistat, bellesa, bordells, la gelosia (sobretot), els costums, el fet de dormir (de vegades massa i tot), l’esteticisme, la inversió sexual (tant femenina com masculina), la literatura, el mar i els banys de mar, la memòria (omnipresent com la mateixa gelosia sexual), la mentida, els morts (inseparables dels vius), el temps, només faltaria (gairebé tan omnipresent com la memòria i la gelosia). Enveja i avarícia. Hi falten els fills que no tingué, però, per a tota la resta, els que hi ha és tot el que mou el món. També el d’avui mateix, partidaris i adversaris de l’obra (i potser també de la mateixa vida) de Rita Barberà ara que ja és morta, que ja no hi és i qdep. I aquell seu infaust i funest caloret que et ve a la memòria igual que tantes d’altres coses. Pietat i compassió. I que Déu l’hagi perdonada.

Sense màcula

De vegades, en segons quines situacions que són a la ment de tothom, el fet d’avortar té justificació i així està reconegut. El que em sembla que no pot ser de cap manera és que l’avortament sigui un caprici i menys tenint en compte la quantitat de mecanismes i de precaucions que hi ha a disposició per tal de no haver d’arribar a prendre aquesta decisió d’una magnitud tan fatal en tots els sentits. Sisplau. D’altra banda, no sé fins a quin punt avui es practica gaire el sagrament anomenat de la confessió ni, tampoc, si hi ha gaires avortistes que siguin creients. Segons el Sant Pare actual, avortar continua essent pecat, però ara els confessors poden perdonar-lo o, dit d’una altra manera, aquells confessors que fins ara no ho feien ara són comminats a fer-ho, a absoldre’l. Repeteixo que no sé si hi ha gaires avortistes que practiquin aquest sagrament. Diria que no, però vés a saber. Reconciliació, penitència, noms amb què també és reconegut aquest sagrament, un dels 7. Segurament molts no ho saben ni n’han sentit parlar mai (fa molt de temps que no s’ensenya a les escoles, per exemple) i, per si de cas, convindria recordar en què consisteix o havia consistit. Aquest sagrament del qual parlava ahir mateix el Papa Francesc implica la confessió dels pecats a un sacerdot (confessor) que encabat aplica el que se’n diu la penitència. Aquesta penitència, un cop complerta, propicia la reconciliació del pecador amb Crist. Tot això si ets cristià, esclar. I la veritat és que em sento un poc demodé, ho confesso, en aquests moments. Malauradament demodé. I reconec també que fa molt de temps que no em confesso amb cap sacerdot intermediari (ho faig directament) ni practico, per tant, aquest sagrament que representa que atorga al cristià catòlic l’oportunitat de reconèixer les seves faltes de tal manera que, si resulta que n’està del tot penedit, Déu Nostre Senyor el perdoni i li concedeixi la indulgència que significa tornar a quedar net de tota falta i de tot pecat. I sense màcula. M’encanta aquest mot: màcula.

Estats d’opinió

Estats d’opinió. Expressió que sempre em porta a reaccionar-hi en contra. Estats fugissers. Ara el que es duu és opinar (pensar?) això, ara allò altre. No ens hauríem de deixar arrossegar pels estats d’opinió. Sempre resulten interessats. I tendeixen a l’ofec. Embarassen. Es nota per l’embalum que presenten. Quina mandra seguir corrents imposats. Quina mandra, o peresa, la cosa col·lectiva, uniformada. Aquest idiotisme, que dèiem ahir. Per exemple, la solidaritat esbombada que no deixa de ser propaganda interessada. Ben al contrari de la discreta i silenciosa. La personal de tots aquells que la practiquen al marge de tot espectacle públic. I ara no sé si es tracta ben bé d’un estat d’opinió, però ¿vols dir que no deu ser cert que aquesta moda del running té molt a veure amb el fet que tots aquests runners (anglicismes que sembla que s’han imposat) s’estimen molt poc ells mateixos? Dia gris i plujós el d’avui. Res a veure amb cap estat d’opinió. Estàvem avisats, a més. Fantàstic.