Sempre a l’espera

¿Que com me va, dius? Doncs mira, vivint sempre a l’espera. Esperant. Avançar, en mi, s’ha anat traduint, de mica en mica, en el fet de no moure’m. De mica en mica, quina expressió, per cert, tan d’estar per casa, tan de miquetes com som. Exactament igual que intercanvis com aquest què, com va tot! Anar fent!, però fent què? No moure’m, deia, fart i fastiguejat de veure que pràcticament no hi ha cap altre dogma que no sigui el d’obeir consignes. Que sigui el que hagi de ser. Un servidor s’espera. S’espera, això sí, amb aquella certa impaciència de comprovar que tota l’escalfor de viure no és ja sinó aquest fet d’esperar. I que el desig no desaparegui. Ser-hi, però, si pogués ser, sense veure ni ser vist. I mentrestant saquejar, plagiar, fer d’impostor d’aquelles sentències trobades als llibres que em plauen i dur-les fins aquí on, de fet, no passaran pas a ser més meves del que ho són als llocs d’on procedeixen.