Sadisme salvatge

El fet de ser creient -catòlic, apostòlic i romà- no treu que a un servidor l’actitud cristiana en relació a l’eutanàsia li sembli horrible i del tot indefensable. Vull dir que crec també, i de manera ferma, en l’eutanàsia i en el que considero el dret de deixar aquest món a la que comencis a no poder valdre’t i a ser, per tant, un pes i una molèstia per als altres del teu voltant i per a tu mateix. Un dret que hauríem de reconèixer com a tal. I el temor de l’Alzheimer, en aquest sentit. Quan cap regna ja no et sustenta. Malaltia horrorosa que fa, per exemple, que estiguis davant dels teus fills i ja ni els reconeguis. Càrrega que ni se sap les famílies que ha destruït. Patiment i tortura. Pèrdua del nord i de la memòria sencera. Que no se’ns adormi aquest múscul, per l’amor de Déu. Per si de cas, però, ja fa més de dos anys que tinc fet el testament vital. I no només en relació al possible Alzheimer, no. Inconcebible em sembla que sigui encara possible mantenir en vida, contra la voluntat seva, aquells l’única esperança dels quals és, justament i precisa, sortir de la vida. Sadisme salvatge. I un cert alleujament en saber que als Països Baixos són a punt d’aprovar l’eutanàsia per cansament vital. No és poca cosa i serà un dia d’aquests. Mentrestant, hi ha el vers del poeta Alfred de Vigny (1797-1863), que ja gairebé no llegeix ningú, igual que ja a penes ningú no llegeix poesia. L’esmenta i el recorda Steiner: Deixeu-me dormir el son de la terra. Sisplau. Us ho demano.