Engany, hipocresia

No em considero amb gaire tendència a l’odi. A la indiferència potser sí. Però no pas a l’odi. No em sento tampoc ni gaire ni gens implicat de totes aquestes coses que passen al PSOE, però és cert que hi ha una mena d’éssers, Felipe González en primer lloc, i també Susana Díaz i d’altres encara, Chacón per exemple, que em trasbalsen l’ànima, que m’encenen per dins i m’inciten a l’odi, a odiar-los literalment. Sensació molt desagradable. Oracles d’una consciència que no va més enllà de l’interès purament personal, de satisfer l’ego immens que els arrossega, la brutícia del vividor González, màscara adulterada. No els puc ni veure, la veritat és que em sobrepassen i ja sé que amb Sánchez tampoc no hauríem anat  enlloc, però si més no l’efecte que em fa és el de ser molt més bona persona. Anit me’l vaig escoltar quan aparegué davant la premsa per fer saber que efectivament acabava de  veure’s obligat a dimitir. De seguida vaig pensar en aquest fragment dels Assaigs de Montaigne (III, i), segona meitat del XVI:

“En les poques qüestions que he hagut de negociar amb els nostres prínceps, en les divisions i subdivisions que avui ens afligeixen, he evitat escrupolosament que em malinterpretessin i es confonguessin amb la meva màscara. La gent d’aquest ofici són els qui més es curen en salut, i es mostren tan planers i tan propers com poden; jo, en canvi, expresso les meves opinions més abrandades i de la manera que més em caracteritza. Sóc un negociador tendre i novell, que s’estima més fallar en la tasca escomesa que no pas fallar-me a mi mateix. Però això s’ha acomplert tan bé fins ara, que pocs han passat d’una mà a l’altra amb menys sospites, amb més favor i amb més familiaritat. Tinc una manera de fer oberta, facilitat per insinuar-me i per guanyar-me la confiança de les persones des del primer moment. La ingenuïtat i la veritat pura, en qualsevol segle, encara troben  la seva oportunitat i la seva utilitat”.

L’odi és, segurament, el sentiment més fatal de tots (també l’enveja, esclar). Ho passes malament de veritat quan sents que odies. No voldria odiar ningú de cap manera i el cas és que aquell temps de Montaigne va ser també el temps de Maquiavel i del que coneixem amb el nom de realisme polític. I Montaigne ja sabem que un dia decidí retirar-se de tots els embolics i de la mala fe que regna en tots els afers de la política i no molestar més. Maquiavel és també un dels grans. El maquiavelisme que se n’ha derivat, però, autoritza  a mentir, a faltar a la paraula donada o a matar en nom dels interessos  de l’estat, per dir-ho així, per tal d’assegurar-ne l’estabilitat. Montaigne refusà aquesta manera d’entendre les coses. Rebutjà l’engany i la hipocresia i s’estimava més la franquesa i la lleialtat. No li semblava de cap manera que el fi justifiqui els mitjans i, sobretot, no estigué mai disposat a sacrificar la moral privada a la raó d’estat. Quan un home públic menteix una vegada, ja mai més no se’l creu ningú. D’acord. El problema d’ara mateix és que això ja no és així i avui el que sembla és que com més menteix (l’home públic, i la dona, clar) més la gent se’l creu. La gent, sempre la gent. Rajoy in pectore.