Una posició al món, o a la vida

Persones que fan pont. No pas els comerciants, per cert, però el carrer presenta avui l’aspecte de dia festiu. No hi ha classe, i això sol ja vol dir molta cosa. Has de mirar, però, de fer-te una posició a la vida. Chamfort (1741-1794), que, com Pascal, era de Clarmont d’Alvèrnia, pensava que un filòsof considera allò que en diem una posició al món el mateix que els Tàrtars pensaven de les ciutats, és a dir, que són com una presó. Tot plegat un cercle on les idees s’estrenyen i es concentren tot despullant l’ànima i l’esperit de tota extensió i desenvolupament. No són pas paraules meves, però vés a saber si no deu ser cert que la persona que ostenta una gran posició al món no es deu trobar en una presó encara més grossa i més ornada. En canvi, aquell que no disposa sinó d’una posició petita el que li passa és que s’està com en un calabós. Chamfort, en aquest dia que per a molts és dia de pont (quin mot!): L’home sense posició és l’únic que és lliure, sempre, esclar, que visqui amb comoditat o, si més no, que no tingui cap dependència dels altres. Cap bé no és superior a la llibertat. I més, encara, si mirem d’equilibrar un poc l’orgull amb la modèstia i la discreció. I ara ja gairebé dos segles i mig han passat des que aquestes paraules de Chamfort foren escrites. Quina època, aquesta nostra!

Esperit terrestre

Maquinacions. Les esglésies no són encara del tot desertes, però la sensació és que no falta gaire perquè aquí, entre nosaltres, tal cosa acabi arribant. Esglésies desertes. Al record, aquell temps que cada diumenge, des de les 7 fins a les 12, hi havia missa cada hora. I les lectures corresponents i les homilies, unes més encertades i interessants que d’altres. I eren plenes, les esglésies, i voldria pensar que no només pel temor de caure en pecat si no hi anaves. Deure dominical. Vingué després la possibilitat, per si diumenge no et fos possible, d’anar-hi dissabtes al vespre. I amb això potser la cosa començà a espatllar-se. Ara només hi ha la missa d’11 als frares i la de 12 a la parròquia. Misses més aviat endiumenjades amb tot el que tal cosa significa. No hi ha relleu generacional, a més. Als joves, què els expliques de tot això. Viaranys i turons plens de runners i ciclistes, la mar de ben equipats, tot ben lluent, com a nova devoció festiva. Ja fa temps, d’altra banda, que a les escoles no es llegeix ni un bri de la Bíblia, ni de l’Antic ni del Nou Testament. Res. Res de res. I així, igualment, ja gairebé ningú no sap res de res.

Tòfol Serra deia, en aquest sentit, que no cal que la Bíblia digui que ningú no va veure Déu. Esclar que ningú no va veure’l, ningú no l’ha vist. El desig de veure Déu podria tractar-se de set humana, però segurament és millor continuar assedegat que no pas mancat de set, oi? A banda que no és gens clar que la condició de l’home canviés gaire si li fos atorgat i concedit de veure Déu. La insatisfacció radical i permanent no variaria gens ni mica. A més, fixin-s’hi, ¿de què serviren els miracles narrats als Evangelis? Al contrari, com més miracles de Jesús (el Fill que els jueus no acceptaren ni accepten encara), més odi concità entre el poble, sempre el poble. Llàtzer ressuscità, sí, però immediatament es convertí en un perseguit. L’esperit terrestre refusa de sempre els prodigis a la mínima sospita que vénen del cel. Deu ser que aquest esperit terrestre que dic desitja tan sols que ella (la Terra) li brindi o proporcioni de franc satisfaccions grolleres: una pluja de guatlles, posem per cas. I sense que ni tan sols li faci falta donar-ne les gràcies.

Abstinència

¿Què hi pot fer, un servidor, si resulta que més aviat és considerat com algú mancat de sensibilitat, per tant com algú insensible, un tipus incapaç d’entusiasmar-se, incapaç de cap il·lusió, d’exaltar-se per cap cosa, de lluitar fins a l’extenuació per això o per allò, de sentir-se arravatat, enardit? ¿Què hi pot fer? Potser és cert que som com ens veuen els altres i no pas com nosaltres mateixos ens pensem que som. Potser és cert que som la imatge que transmetem. I el cas és que ahir mateix un servidor s’alterà i s’enardí d’allò més havent de contemplar i de ser testimoni forçat del lamentable espectacle de tants nens i sobretot nenes, d’entre 8 i 12 anys, passejant-se com aquell qui res per la via pública disfressats segons aquesta estètica de l’horror i de lletjor suprema imposada i promoguda, per cert, des de les mateixes escoles. Halloween, en diuen, que Déu Nostre Senyor ens agafi confessats. I les mares la mar de complagudes i satisfetes, segurament fins i tot orgulloses de la seva mainada. El panorama és desolador. Record de tots els morts aquest 29 d’octubre que el senyor Pedro Sánchez deixa de ser diputat a les Corts espanyoles. Per un sí, per un no. Abstinència.

Ofici mancat de bona fe

Esclar que sabem què passa a Catalunya, terra que, per cert, l’ha acollida. I és lògic i normal que la cap de l’oposició disposi d’escorta personal, guardaespatlles i tot el que calgui, només faltaria. Sobretot pel que li pugui passar, que no se sap mai. Guepardeja la política, d’altra banda. Ofici mancat de bona fe, d’aquella fides llatina que no vol dir tan sols fe, sinó també fidelitat envers la paraula donada, base de tota confiança. No és no. Pena de les grosses sentint ahir mateix aquest senyor Hernando, pobret, convertit en portaveu del socialisme, mancat també de tota vergonya, no fos cas que unes altres eleccions l’acabessin d’escombrar del tot. No és no. Fe, fidelitat, confiança, i també confidència, el compromís amb els altres, el fet de donar paraula, de comprometre’s a tenir paraula. No és no. I ara ja veus. No voldria per res del món ser a la seva pell. ¿Què deu pensar d’ell mateix després de sentir les coses que deia fa tan sols quatre dies i les que ahir va veure’s obligat a dir? Potser la camisa no li toca la pell, o potser s’ha quedat tan ample, vés a saber. Enviliment. Uff, lluny de mi aquest ofici, ben lluny! Hauria de ser el més noble, és a dir, hauria de ser segurament l’ofici amb més absència total de malícia, d’astúcia, de màscara, d’engany, de frau, el més exemplar, i en el qual predominés l’honestedat, la lleialtat, la garantia de conformitat entre l’aparença i el que de veritat s’és, entre la camisa i la pell. Però no. Justament el que més hi predomina és el contrari de tot això, la mala fe i la desconfiança. Quin desastre. Segle mancat de tot gust i de tota gràcia. Nicolás Gómez Dávila: el món d’avui ja no censura sinó aquells que es revolten contra l’enviliment.

Les Revàlides no són cap mal

Aquest titular de fa molt poca estona: Rajoy suspèn les Revàlides a l’ESO fins que s’arribi a un acord en Educació. I ahir la mateixa consellera Ruíz ja avançà que a Catalunya, aquest curs, no n’hi hauria, de Revàlides. Sobretot que aquest nois no hagin de passar per cap mal tràngol, ni tan sols el d’haver de demostrar el que han après, o no, al llarg de quatre cursos. ¿Què tenen de dolent les Revàlides, consellera? Fa massa temps ja que hem deixat d’educar per a les dificultats que significa i comporta la vida. Eduquem per al joc i la diversió, que tot sigui fàcil i simpàtic, que no calgui gaire esforç aconseguir res, si pot ser cap esforç ni angoixa ni patiment. Ja ens ho trobarem. De fet, ja ens ho estem trobant. Aquests nois, en general, ignoren que sense el compliment dels deures, per feixucs que siguin, no són possibles els suposats drets que diuen i reclamen. Ho haurien d’aprendre. Se’ls ho hauria d’ensenyar. Els drets s’adquireixen només complint els deures, estudiant molt, i l’incompliment i la desídia sempre suposa pèrdues d’allò que et pensaves tenir adquirit. És així que funciona la vida. Les Revàlides no són cap mal, al contrari. Són reptes i incentius per a la fonamental i necessària satisfacció personal. Ara: ¿com ho expliques, tot això, sobretot en aquesta època que a les escoles una part molt important del temps es dedica a la preparació de castanyades i d’altres succedanis un cop, això sí, acomplerta l’acostumada jornada de vaga i manifestació de cada any per aquestes dates, aquesta jornada de vaga de suposats estudiants de Secundària, menors d’edat la immensa majoria, sempre a finals d’octubre, l’últim dimecres, que, tal com va tot, no seria gens estrany que passés, àdhuc, a formar part del calendari escolar?  Elevem pregàries.

Pares, fills

Molts dels errors en què vivim immersos procedeixen d’aquell moment que molts pares van començar a considerar els fills com a amics, pràcticament com a iguals. Els meus fills són els meus amics. Res no pot haver-hi de més fatal. Perquè, dels fills cap als pares, el que abans que cap altra cosa hi ha d’haver és el respecte. L’amistat es nodreix d’una mena de comunicació que no es pot trobar ni donar entre pares i fills a causa de l’excessiva desigualtat entre uns i altres. Aniria contra els deures de la natura. Ni tots els pensaments secrets dels pares és poden transmetre als fills si no es vol caure en una intimitat malsana, ni els consells i els correccions, que són alguns dels atributs principals de l’amistat, es poden aplicar de fills a pares, si més no mentre els fills siguin encara massa petits i no s’hagin convertit, doncs, en adults lliures i responsables, objectiu suprem del que en diem educació. Llegeixin, llegeixin, si no, Montaigne (I, 28, Sobre l’amistat).

Ignorants de la gramàtica

Mancats d’ordre. D’aquell ordre que condueix a totes les virtuts, o gairebé. No passa res, cap delicte no hi ha, en aquest estat que es diu Espanya, si algú (MAR, per exemple) deixa anar en públic, davant de micros i de càmeres, que a tal persona, assenyalant el president Mas, el que li cal és un afusellament, és a dir que l’afusellin. Cap delicte. Increïble, però cert. Manca d’ordre, justícia arbitrària, desordre, arrogància. Igual que el ministre reprovat pels diputats de les Corts a qui ni tan sols passa pel cap de dimitir ni tampoc hi ha ningú que li ho exigeixi. I el problema és sempre el mateix, el problema consisteix a posar en pràctica d’una vegada allò que ja sabem que ens ha de conduir a l’ordre nostre que tanta falta fa. Que aquesta mena de gent mai més no ens escrigui la història. Perquè mentrestant el que hi ha és aquest viure enmig de malentesos i d’informacions falses (la part més grossa de les causes dels desordres del món són gramaticals, afirmà Montaigne), comes fora de lloc, defectes de puntuació que fan que no hi hagi manera d’entendre’s. Ignorància de la gramàtica que explica la raó per la qual aquest estat que es diu Espanya sigui governat per una banda d’infames arrogants, uns infames que, d’altra banda, segurament s’aprofiten de l’estat d’ànim, no gaire menys infame ni arrogant, d’una part molt important de les persones que hi viuen. ¿Com s’explica, si no, la quantitat de votants que en aquest estat que es diu Espanya ostenta encara ara un partit amb l’historial del PP que, per cert, és a punt d’obtenir, a més, l’abstenció i gairebé el silenci del PSOE?

Sempre a l’espera

¿Que com me va, dius? Doncs mira, vivint sempre a l’espera. Esperant. Avançar, en mi, s’ha anat traduint, de mica en mica, en el fet de no moure’m. De mica en mica, quina expressió, per cert, tan d’estar per casa, tan de miquetes com som. Exactament igual que intercanvis com aquest què, com va tot! Anar fent!, però fent què? No moure’m, deia, fart i fastiguejat de veure que pràcticament no hi ha cap altre dogma que no sigui el d’obeir consignes. Que sigui el que hagi de ser. Un servidor s’espera. S’espera, això sí, amb aquella certa impaciència de comprovar que tota l’escalfor de viure no és ja sinó aquest fet d’esperar. I que el desig no desaparegui. Ser-hi, però, si pogués ser, sense veure ni ser vist. I mentrestant saquejar, plagiar, fer d’impostor d’aquelles sentències trobades als llibres que em plauen i dur-les fins aquí on, de fet, no passaran pas a ser més meves del que ho són als llocs d’on procedeixen.

Que res no vingui d’aquí

Mentre encara ets viu, un dels objectius és, potser, que res no vingui d’aquí. Fa falta vigilància, però. Vigilància envers certes tendències que amb l’edat esdevenen gairebé malaltia. L’avarícia, per exemple. No tenir, quan ja és fosc, gaires llums encesos per prevenir el cost de la factura d’electricitat i no refiar-te ni de la teva mateixa ombra i pensar constantment que tothom et vol fotre. Aquest viure pràcticament a les fosques de tot tal com fa algú que conec de molt a prop i que, malgrat tot això, estimo. Algú, per cert, no pas mancat de recursos. Ridícul. Vigilància i revolta envers aquestes formes. No sé ben bé què pensar d’aquesta paradoxa de Ciceró (VI, 3): “No ser àvid és una riquesa, no malgastar és una gratificació”. O d’aquesta altra (III, 2): “El fruit de les riqueses és en l’abundància, el de l’abundància, en la sacietat”. El que sí que em sembla cert és que l’avarícia és una malaltia de vells. Potser la més ridícula de les bogeries humanes. Una lliçó més de Montaigne. Del demà no és possible saber-ne res i no tinc gaire por que els béns em manquin així com tampoc no sento cap desig que m’augmentin. I si mai acabalo res, l’única esperança és que tingui un profit proper, el del plaer dels sentits. No pas el d’adquirir res que no necessiti. Humana condició. Viure al dia, per tant, i acontentar-me de tenir-ne prou per poder satisfer les necessitats presents i ordinàries. Per a les extraordinàries, no n’hi hauria prou ni amb totes les provisions del món. Mare Mortum, d’aquest present que vivim i la recerca de la solució. La fortuna (possible) mai no t’arma prou contra ella mateixa, i és amb les teves armes que l’has de combatre. I només a partir d’aquí, potser sí, que res no vingui d’aquí.

A Catalunya, ni aigua

Vaig ser contemporani de Franco durant 23 anys. Del franquisme, molts més. De fet, hores d’ara no ha estat pas encara liquidat del tot, el franquisme. Ni el de dretes ni el d’esquerres. Tinc memòria directa d’algunes coses. Gairebé totes relacionades amb la llengua i amb la seva voluntat constant d’arraconar-la, de no reconèixer-la, d’anihilar-nos-la. Tinc memòria directa de les mentides i tergiversacions històriques que ens inculcaren a l’escola, en castellà esclar, en relació a tants fets de la Història que ens havíem d’empassar. Memòria o oblit. Colonització mental.I la veritat és que no som ni érem castellans. Ni ho serem. Res en contra de Castella, però. Al contrari, cadascú és com és i té la llengua que té i s’hi expressa i no passa res. Tinc amics castellans i no hi ha mai cap problema. Si mai hagués d’exiliar-me, triaria Castella com un dels possibles destins, ja ho vaig dir. El que passa és que vaig ser testimoni també d’aquelles irrupcions dels grisos a la facultat de finals dels seixanta i principis dels setanta tan sols perquè hi discutíem coses que no lligaven gens amb aquell pensament únic establert i imposat. I perquè de vegades, no sempre, aquestes converses i discussions eren en català, idioma prohibit. És molt gros i salvatge que et prohibeixin la llengua. I en tinc memòria i no hi ha manera d’oblidar-ho. Encara hi som. Encara no deixen (els de l’Espanya castellana que no han deixat mai d’ostentar-ne el poder) que sigui reconeguda arreu com a llengua normal. Per totes aquestes coses, i més encara, no em sembla del tot malament que s’intentin organitzar actes i exposicions en relació a totes aquestes qüestions bàsiques i fonamentals del passat que encara no ho és del tot. Ara: les haurien de fer bé, ben muntades, ben explicades, itinerants si pogués ser, amb tots els ets i uts. M’agradaria saber què en saben en realitat, de Franco i de tot el que suposà i encara suposa per a més d’un i de dos, i suposant que no vinguin de famílies que n’hagin patit directament i íntima el mal, aquests nois que l’acaben d’enderrocar del cavall. Segur que el Born és el símbol del 1714. El vincle i la connexió amb el 1939 em sembla, però, igualment evident. I l’objectiu d’anorrear-nos. Aquesta senyora Susana Díaz ahir mateix: a Catalunya, ni aigua; no se la mereix. ¿Menteixo? Si és veritat, és mentida. Si és mentida, és veritat. La Història no haurien d’escriure’ns-la aquesta mena de gent. La Història ens l’hauríem d’escriure. I, sobretot, tenir-ne memòria.