Tot anirà bé

Pura passivitat pacient. Em sembla un poc redundant, l’expressió. El passiu segurament ja ho és, de pacient. El passiu és el qui suporta sense oferir resistència, potser sense ni tan sols immutar-se gaire. El passiu és el no actiu, aquell m’estimaria més no fer-ho, no haver-ho de fer. Aquell que deixa fer als altres sense ell fer res. Tot anirà bé, ja ho veuràs. També l’impassible (l’ataràctic, si així es vol) és pacient, sinó que hi afegeix insensibilitat. Insensible, sense sentit, al plaer, al dolor, a les emocions. Dubtes. De vegades dubto de Lampedusa i aquell seu la impassibilitat és el fonament de la distinció. Bé, no ens alterem. Tot és un ressò del que diuen els altres. Copista. Si n’arriben a ser, d’antics, els retrets. La mateixa paraula -retret- ho diu. Encara que no t’ho creguis. I potser mai no arribarem a pronunciar totes les paraules possibles. Ni totes frases, i els significats, que se’n poguessin derivar. Però tot anirà bé, ja ho veuràs. També quan ja no hi siguem.

Dia d’aquell De genolls en terra, Satanàs! ¿Qui com Déu?

©Martí Tomàs.