Un any, avui, d’aquelles plebiscitàries del 27-S passat. Sala d’espera. També del que se’n diu qüestió de confiança que ha de ser demà al Parlament. Tot són esperes, encara. Fins que gosem obrir d’una vegada el calaix ocult de Rilke, que dèiem ahir. Mentrestant, potser, el millor que ens pot passar, com a manera de continuar essent-hi, és envellir i envellir. Temps entre les hores, temps recuperat, no ho sé.

I de l’orgull espanyol, parla també Canetti als seus Apunts. I llegeixes, encabat, tot el que els espanyols van fer a Amèrica del Sud. ¿De quin passat pot sentir-se ningú orgullós? Ganes de tornar-me caritatiu. Fins i tot a ser ric m’avindria per aconseguir-ho. Passant, això sí, del tot inadvertit.

I llegir la Bíblia en aquesta sala d’espera que ens acull des de fa tant de temps. Llegir-la (la Bíblia) amb mesura, esclar, resulta massa seductora. Potser aquesta és precisament la raó per la qual va deixar de llegir-se a les escoles. I segurament també a la immensa majoria de les llars del país.

©Martí Tomàs.