Xarnegos

Brevetat i concisió. I avui potser mes que mai. Perquè del President no ho sé. I d’En Buenafuente encara menys. Igual que de molts que tinc al voltant, que tampoc no sabria segur què dir-ne. Ara, el que sí que puc assegurar és que un servidor, de xarnego, no n’és en absolut, de cap manera, t’ho miris per on t’ho miris. Tampoc els 3 fills que tinc, no en són. El mot té connotacions pejoratives, injustament pejoratives potser, però de fet ni aquí ni enlloc del món no hauria de ser considerat tan estrambòtic ser fill d’una persona nadiua i d’una d’immigrant nouvinguda. El que passa és que entre nosaltres el problema sempre ha estat la llengua, aquest no voler d’alguns, de fet de molts, segurament la majoria dels castellanoparlants arribats de fora, d’assumir com a pròpia la llengua del país que l’acull i d’aprendre-la i fer-la servir amb naturalitat. Immutables, com si la cosa no anés amb ells, han fet com si res i s’han limitat a imposar la seva amb l’argument de l’invasor, Catalunya és d’Espanya i, per tant, hi parlo la llengua d’Espanya. Però no tothom és xarnego a Catalunya, ni molt menys. Em va semblar molt gros aquell “a Catalunya tots som xarnegos” d’ahir a la TV. Fora de Sèrie. I tant. Que cadascú parli per ell. I, sobretot, abandonem aquest lleig costum, aquest vici tan estès de generalitzar per després quedar-te tan ample. De babaus, potser sí que ho som, els catalans. Però no pas xarnegos. No tots si més no. Potser ni Pérez Andújar.