Tant se me’n dóna

Com més va més llarga es fa aquesta espera de la guspira que cal per desar les 200 o 300 paraules de compromís diari amb mi mateix. Són quarts de 12, ara, i des d’abans de les 9, aquest no parar de remenar papers i papers, fotografies, textos diversos, Steiner, Pavese, Céline, Riera…I records, tot de records, què si no. Esperança, aquell poc d’esperança encara, esclar. Un pregó de festa major és un pregó de festa major. Ni més ni menys. No té tanta importància. Mai de la vida no voldria fer, o haver de fer, una cosa semblant. Ni que me la paguessin. Als actes diversos de les festes, que hi participi tothom que ho vulgui. No sóc capaç de recordar el temps que fa que no prenc part  de les gresques i bulles i taboles públiques i col·lectives. I tant se me’n dóna, dels pregons. Sóc un ésser avorrit, la mar d’avorrit, sense cap gràcia. I, a més, contradictori. Demà, per exemple, presentarem els nous cursos de l’Ateneu d’aquesta vila. I anava a dir que tal cosa no té res a veure amb un pregó. M’hauria equivocat, esclar. Perquè pregó vol dir crida, anunci, crida a participar-hi, a participar en el que sigui. ¿Te’n recordes, per cert, d’aquells pregoners d’abans, amunt i avall dels carrers del poble, “por orden del señor alcalde, se hace saber…?”, tot a la vida pública era en castellà llavors… ¿Tindria tot plegat el mateix ressò si, dels pregons, en diguéssim crides? Em crida l’atenció, tot això. I no em toquis més els ous, sisplau. Miris on miris, aquesta conjura de necis. La rialla és la veritable llibertat, afirma justament l’ínclit Pérez Andújar, de St. Adrià. I que la rialla del dolent sempre s’assembla més a un bram o a un cucleig que no pas a una rialla d’aquelles que et surten de l’ànima. Sinó que ho diu en castellà, ell també, al seu Diccionario Enciclopédico de la Vieja Escuela.

D’altra banda, diuen que avui és dia d’escampar la boira. Demà, segurament ja no.