Ciris, espelmes, monedes, piscines, el vaixell invertit, impressionant, de la basílica subterrània Pius X, el terra del qual és com el mar en calma aparent. Gairebé tot és de franc a Lourdes, també les processons i l’aigua de les fonts, quines cues, Marededéu, i mai més ben dit. Excepte, esclar, el menjar i el dormir. I els milers d’articles que són posats a la venda als comerços locals, molt més que nombrosos. Articles gairebé tots ells sagrats, potser fins i tot consagrats. Al món hi ha moltes desgràcies i molts éssers desventurats, cert. A Lourdes tot això queda més que clar. Ara bé, una cosa és la fe i una altra de ben diferent és el fanatisme i l’exhibició pública de tot el que suposa aquesta fe. Fe que tampoc no s’hauria de confondre amb superstició. No fa cap falta i no sé si ens entenem. Perquè, a veure, el que hi ha instal·lat a Lourdes i als llocs anàlegs, és el modus vivendi que consisteix en aquesta indústria dels qui comercien amb la fe que no ha de ser fanatisme. Reclam del tot ben organitzat i fins al més mínim detall. La fe és discreta i és sobretot una actitud davant la vida. Igual que la pregària i la lectura de la paraula, privacitat i discreció. En fi, un poc exaltat, em sento. Wilde en un moment del De Profundis va dir que un sentimental és aquell que desitja el luxe d’una emoció sense haver-la, però, de pagar. Esclar que la raó de Wilde no és pot pas dir, precisament, que fos del tot exemplar.
