Leopold von Sacher-Masoch (1836-1895) i La Venus de les Pells. No sé per què hi penso aquests dies tan estrambòtics que ens toca viure. Podria ser, en el fons, perquè justament, de Sacher-Masoch, n’hem heretat el mot masoquisme. Podria ser. Tot això de fer-se lligar, assotar i humiliar d’una -encara que avui a voltes un- amant ben corpulenta, signar-hi un contracte com a esclau i fins i tot incorporar-hi un tercer o quart amant. I gaudir-ne, esclar. El plaer del patiment de ser sotmès. Exactament com si del que es tractés fos de desfer el vincle del desig amb el plaer perquè aquest últim interromp el primer, de tal manera que la constitució del desig com a procés hagués de conjurar el plaer i posposar-lo a l’infinit. Quin embolic, Marededéu!
I la veritat és que alguna vegada vaig dir que hauríem sempre d’evitar de ficar-nos al llit amb ningú que tingués més problemes que nosaltres. El que passa, però, és que, ben mirat, aleshores ¿qui podria ficar-se al llit amb qui? I el cas és que aquí, sigui com sigui, el que de veritat ens agrada és patir. Perquè mira que ens arriba a agradar, eh!
