El DIEC2 es limita a definir el mot dandi dient que és l’home que vesteix amb gran elegància. Això i prou. Fa falta anar a Baudelaire per entendre que segurament el dandisme ja no és possible avui dia. S’ha acabat. Cal només un lleuger cop d’ull per adonar-se’n. Vagis on vagis, tant és. Charles Baudelaire i El meu cor al descobert. Home d’Oci i d’Educació General, llegim. Ser un home útil m’ha semblat sempre una cosa ben repugnant. Elegància i simplicitat absoluta. I ser ben mirat en el vestir, tant és que la indumentària sigui sempre idèntica. Plaer de sorprendre i l’orgullosa satisfacció de no sorprendre’s mai. Domini de les emocions i flegma sobirana. Estranger etern, nadiu i cosmopolita, urbà i impertinent, rebel sense causa. El meu cor al descobert. I no cal, no, que siguis gaire lluny, n’hi ha prou si ets, com avui, a Cotlliure o Perpinyà. Ser fora de casa i, en canvi, sentir-te pertot com a casa; veure el món, de lluny o de prop, des de casa teva mateix si vols, ser-ne i sentir-te’n el centre, i estar-ne i restar-ne al mateix temps amagat; petits plaers d’aquest esperit independent, apassionat, imparcial (potser única feblesa seva) del dandi i el dandisme ja gairebé desapareguts i que la llengua pot tan sols definir de manera tan maldestra tot i la incomoditat del que ha estat el seu doble joc perpetu. Cap correcció política, cap bonisme. Ni tan sols l’existència de gènere femení no contempla, per cert, l’entrada corresponent del DIEC2.