Em sembla cert que segurament no n’hi haurà prou amb tots els que pensem i sentim d’aquesta manera. Caldrà que se n’hi afegeixin més, fins i tot persones amb sensibilitats ben diverses d’aquesta en què ara penso. Què hi farem! És un país difícil i complicat, aquest. De vegades, fins i tot miserable. I el que tinc al cap és aquest inici de L’Escriptura com a Espai Espiritual de la Nació (1927) on Hugo Von Hofmannsthal escriu: “No estem units a una comunitat pel fet que visquem a la terra natal, ni pel contacte que mantenim en les relacions socials i comercials, sinó principalment gràcies a una dependència espiritual. És en això que les nostres velles nacions europees es diferencien d’aquell Estat jove americà, poderós cap enfora, en el qual no som encara capaços de veure una nació pròpiament dita. Ens trobem els uns amb els altres mitjançant una llengua que és una cosa completament diferent d’una mera eina de comunicació natural; perquè, en la llengua, ens parla el passat, les forces influeixen sobre nosaltres i es tornen poderoses de seguida, perquè són forces a les quals les institucions polítiques no poden donar cabuda ni posar barreres”. Em sembla cert. I molt bonic. La llàstima és que potser sí que, només amb això, no en tindrem prou.