¿En què quedem?

El munt de notes preses i de coses subratllades al llarg de tots aquest anys comença a ser ja considerable. Compromís principalment amb mi mateix. Ulls del germà etern. Xiuladissa i caixes de ressonància sense gaire mèrit i que no sé si ens porten enlloc. I aquell cofoisme posterior d’un trofeu el símbol del qual acabes de blasmar confós en l’anonimat de la massa. ¿En què quedem? Servitud humana. Deformacions d’aquest present que vivim. Són ben clars els motius de l’alçament, no cal dir-ho. Massa tenebra, però, encara. Orgue de grills. En fi, deia que el gruix de coses comença a ser considerable i no cal que digui fins a quin punt agraeixo tots els comentaris i aportacions. N’hi ha, per cert, dues de molt recents, en relació al Baixeu, Baixeu de l’altre dia, que em plau ara de reproduir. Sobretot perquè no podria estar-hi més d’acord.

1.- Ara, atenció, ja des d’abans dels dos anys, el 40% dels nens viuen en una “tablet”. I, representa, a més a més, que són els que tenen més sort i més “oportunitats”. ¿Què serà per a ells la literatura, i el dret d’imaginar i la contemplació activa? ¿I, senzillament, el respirar sense haver de fer res? ¿I el mite del paradís? A part de “l’actualitat”, “la informació”, el món “virtual”, és a dir, immaterial, ¿què tindran, amb què comptaran, si no els és permès ni tan sols d’experimentar en la realitat dels sentits ni de ser lliures en la fantasia de la infància…?

i 2.- Deu ser que sóc un carrossa, i, a més, dec estar equivocat. Però trobo que, als anys seixanta, quan era un nen, amb totes els condicionants que vulgueu, teníem a l’abast un món ric per als sentits que ara s’ha perdut. Ara en tenen un altre, el de les Noves Tecnologies, però a mi em sembla que, aquesta eina, és disminuïda i equivocada, o en tot cas complementària, però no hauria de ser l’única i exclusiva.
El carrer era el nostre camp d’experimentació, el barri, els horts periurbans, boscos i descampats. Allí ens embrutàvem les mans, manuclejàvem, flairàvem, sentíem, descobríem, discutíem, ens relacionàvem, jugàvem, sagnàvem, competíem, apreníem vocabulari, els noms de les coses, cases, indrets, ocells i animals. No ens calia la plastilina per exercitar la motricitat fina (concepte tan de moda), perquè teníem de tot per motivar-la: terra, rocs, canyes amb les quals fèiem escopetes…. Ens enfilàvem als arbres, caçàvem granotes i capgrossos. Fins i tot rates. Sabíem els noms de les fonts, les cases de pagès i les contrades. Coneixíem els conreus, les flors, on es feien bolets i les herbes remeieres. Això, els únics que no ho podien fer eren els anomenats nens de pis. Ara tots ho són, de pis. Saben on és Memphis i parlen anglès, però desconeixen que la civada és “l’avena” de la “llet” de moda. I no diferencien, a més, el lluç de l’orada.

Pura façana

Tots aquests noms que, de sobte, irrompen. A la recerca de fama i notorietat, i de passar a la història. Debades. No quallaran. Honestos en un món deshonest. Pura façana. Goethe a Eckermann: Mira el que passa amb la fama. La fusta s’encén perquè és matèria inflamable i un home es fa famós perquè hi ha en ell matèria per convertir-s’hi. La fama no pot assolir-se i és debades tot intent d’aconseguir-la. Satisfacció fugissera de la vanitat i prou. Potser sí que algú pot fer-se un nom gràcies a un comportament intel·ligent i a través de tota mena de mitjans artificials, però si li manca allò interior, aquella perla, aquella emanació real i involuntària, aquest nom no romandrà i ni tan sols a l’endemà no arribarà. Exactament el mateix que passa amb el fervor del poble. Aquell Carl August -i posin-t’hi, aquí, el nom o els noms que vulguin- no buscà res ni tingué cap cura en relació a la gent. En el fons, tant se li’n fotia, de tot. Tanmateix el poble l’estimà. Hi havia aquella flama, aquell cor que bategava i se li lliurava. Discreció. L’element fonamental de la dignitat és la ingenuïtat. Sinó que aquesta seria ara tota una altra història.

Baixeu, baixeu

Aquesta idea concreta d’humanitat que no és pas meva sinó d’Steiner i que diu que ja no estem avorrits -si més no segons el lànguid sentit antic de la paraula- sinó més aviat insensibilitzats, o potser fins i tot fastiguejats. Assetjats des de qualsevol racó, reforçades per la immediatesa més aclaparadora, les últimes notícies ens serveixen en safata un dramatisme i una cruesa més grossos que els que ens pogués subministrar qualsevol relat clàssic que goséssim evocar. Mercat d’excitacions en què poden competir tan sols l’autor de tremendismes de periòdic i l’escriptor de ciència-ficció. És ben bé com si la imaginació hagués estat desplaçada per la manipulació dels fets reals. I no som lliures encara i l’efecte que tot plegat fa és que la raó estigui en mans de qui més soroll fa, d’aquell o d’aquella que més crida i alça la veu i més disbarats pronuncia. Mare de Déu, baixeu, baixeu! Un poc més de distanciament crític, sisplau. I, si Trias pot ser alcalde, ¿per què no s’hi aboca i a sant de què tanta por? Arriba un moment que ja n’hi ha d’haver prou, de tantes contemplacions. I, si no, fes com jo. Abandona l’arena política i que l’antídot sigui la Literatura. Justament perquè aquest món és així d’opressiu, la Literatura com a antídot podria ser ben bé aquell instrument d’educació al servei de la llibertat individual que tanta falta fa i de la qual anem tan mancats.

Ve-t’ho aquí

Sobre l’Educació -especialment en anys infantils- és un llibre de Bertrand Russell de l’any 1926. Ja fa temps. Tingué una vida llarga, 1872-1970, i de vegades pots no estar-hi d’acord, amb ell, però és sens dubte un dels millors assagistes del segle XX. Me n’ensenyaren coses, a l’escola del batxillerat. I el que ara em ve a les mans és aquella anotació que conservo i que diu que ens trobem davant del fet paradoxal que l’educació s’ha convertit en un dels principals obstacles en el camí de la intel·ligència i de la llibertat de pensament. Any 26 del segle passat. Ve-t’ho aquí, ves per on. Però hi ha, encara, aquella irritabilitat que, segons digué Nèstor Luján també ja fa temps, hem arribat a convertir gairebé en una segona natura i vivim, així, en un món on la mala educació és considerada com de manual, com una sanitosa llibertat. Com si diguéssim, sí, sóc mal educat, què passa! Sóc lliure i m’agraden, a més, les cites dels altres. Bajans al poder. I bajanes. Ve-t’ho aquí.

Tota aquesta resta

Tranquil·litat d’aquesta horabaixa, després de tot un dematí de ràdio, de correccions, de reunions, de dinar i de sobretaula plaent, en què penso en les amistats perilloses (Dangerous Liaisons, fenomenal adaptació a la pantalla d’Stephen Frears l’any 88 d’aquell llibre no menys excepcional de Choderlos de Laclos). I no pas per cap cosa concreta que m’hagi passat ni perquè jo en tingui cap, d’aquesta mena de relacions. Bé, la veritat és que no n’estic del tot segur, d’això darrer. I em penso que és tan sols per la meravella d’aquest llibre que dic i per la seva britànica adaptació. No puc evitar-ho, de veritat que no puc. Seducció, manipulació, debilitat, venjança, mesquina naturalesa humana. De fet, igual que tota la resta i el contingut de l’Anything Else, d’Allen el 2003. Conflictes dolorosos, problemàtiques impossibles, deixadesa, amors fosos, incapacitats disfressades, tanta inútil psicoanàlisi, igual que aquella senyora anciana i tota sola que passava de nit per l’altra banda del carrer mig coixa i amb una bossa a la mà dreta -que vés a saber què hi duia- i la sensació que no sabia ni on anava ni si ningú l’esperava força més enllà de mitjanit, lentíssimes i insegures passes vers l’infinit. Tota aquesta resta. Com la vida. Com la mort. Tan inflats de pit que anem, de vegades. I tan ufanosos. Sé ben bé perquè ho dic, no et pensis.

I, mentrestant, continua fent-me mal d’ànima aquest rètol d’estalvi publicitari que diu que arribem on *està el teu negoci. Quarts de 6. Mitja tarda.

No deu convenir

Una de dues: o sóc jo que no convinc a la política, o és la política que no em convé a mi. Més clar que l’aigua i per això mateix determino de renovar seriosos plans de lectura retirada i de tornar a pensar en els viatges. Tinc, per exemple, a mitges les Memòries de Fages de Climent -a la recerca de mi mateix. I el cas és que no sabia que per un breu període temps l’autor exercí la docència a l’Institut-Escola Pi i Margall. Diu que fou Ventura Gassol que li proposà aquest lloc de professor el 14 de novembre del 1933. I ell, Fages, ni s’alaba ni es disculpa. Tan sols constata, fantàstic. Constata la seva manca absoluta de vocació docent mentre llegeixo: …Mentiria si no afirmés que el professorat va procurar-me plaers i hores la mar d’agradoses. Els alumnes –ara que han crescut prou per poder-me parlar francament no s’han estat de dir-m’ho– em consideraven intel·ligent i savi, però desigual. És clar: ells ignoren que, d’una part, en tres anys no vàreig (sic) preparar una sola classe. Quan el tema m’era a bastament conegut, m’hi esplaiava a gust i, si durant el curs de l’explicació em fallava algun detall, hi passava per damunt elegantment, com un gat damunt les brases, i, fins i tot, una o dues vegades que havia deixat anar una efemèride per altra, l’endemà em rectificava…I, en fi, el que jo volia era que l’error, del qual jo m’havia adonat a l’Ateneu, no constés als apunts (aquest bonic costum de prendre apunts que no sé si estem perdent, o s’ha ja perdut). I no diré pas que no em documentés, però ho feia retrospectivament, és a dir, després d’explicada la lliçó…

El bagatge, el bagatge del professorat. Aquell bagatge que era prou fort per resistir amb molt poc risc l’aventura d’ensenyar i de transmetre saber i coneixement. I de quedar-ne més aviat satisfet malgrat el pensament de Fages que considerava idiota llogar la seva capacitat al preu tan baix que es veu que pagava aleshores la Generalitat de Catalunya. No se n’ha parlat gaire, per cert, ni de cultura ni d’ensenyament, al llarg d’aquesta darrera campanya. Gaire per no dir gens. No deu convenir. Francament.

Deriva

Temps de silenci. Gairebé com aquell que tan magistralment descrigué Martín-Santos, fracàs, avortament, prostíbuls. Que baixi la tensió, molt bé, però no treu que això s’enfonsa. A la deriva. Han parlat les majories, i quines majories! Petites alegries tan sols a València -País Valencià- i les Illes, però el cert és que com més va més es compleixen les profecies de Flaubert en relació a la xusma i el sufragi universal. Urgència d’abandonar per sempre aquesta arena política i de no acceptar cap mena de rol social. I de mantenir fred el cap per no dir-ne de molt grosses i de seguir, potser, el consell d’en Santi d’anar fent la maleta. Exili voluntari cap al cottage de Vermont, llar de foc, pel·lícules, passejades eternes i molta tardor. I lectura, lectura en companyia dels esperits de Frost, Dickinson, Emerson, Whitman. Distància, distància, ja n’hi ha prou de fer l’imbècil, ja n’hi ha prou de tanta tonteria. ¿Catalunya, dius? Bé, només de vacances i, encara, per pocs dies i mentre no esclati la guerra a Europa. Setembre, si és que arriba, serà hardcore. Nivell de país! Però silenci, ja dic, mentrestant, silenci.

Fracció de temps

Màscares, disfresses, espantalls. Aquest petit poder com a joguina. No és això el que hem vingut a fer. No és aquest el motiu pel qual hi som. N’hi ha que no ho tenen ben entès i, al final, tot s’acabarà sabent. No és exactament el mateix riure que fer riure. Mai no fa riure aquell que vol tan sols fer riure i és pena i vergonya allò que més aviat fa -corona de pietat damunt l’estupidesa humana. Però, en fi, votarem, clar que votarem. És avui el dia i les urnes, aquestes urnes que encara no són del tot nostres, s’han d’omplir i, sobretot, que cap vot del SÍ no es quedi a casa. Al capdavall, la vida és aquest cant nostre al llarg de la fracció de temps que ens ha tocat.

Dependència espiritual

Dies de mirar cap a Dinamarca, moltes gràcies (tak for din støtte), però també cap als Països Baixos, on potser podré tornar aquest estiu que ve, i igualment cap a Àustria. Aquests models. A poc més de 30 hores que es resolguin aquestes incògnites electorals. ¿En mans de qui quedaran els governs de pobles, viles i ciutats? No estem units a una comunitat pel fet que visquem a la terra natal, ni pel concepte que mantenim en les relacions socials i comercials. No es tracta de l’egoisme ni de la vanitat de ningú. Ni de cap ressentiment. El que hi ha, el que hi ha d’haver al fons de tot, és aquella dependència espiritual de què parlà Hugo Von Hoffmannsthal, vienès il·lustre. Ens trobem els uns als altres mitjançant una llengua que és una cosa completament diferent d’una mera eina de comunicació natural. Sobretot perquè, en la llengua, és el passat que ens parla i les seves forces influeixen sobre nosaltres i es tornen poderoses de seguida. Ai, si aquell Felip V -Rigol ho recordava l’altre dia- aixequés el cap i s’adonés que, després de tot, encara hi som. Aquell Felip V reencarnat en Wert i en tants i tants d’altres. Aquesta força, deia, a la qual les institucions polítiques que representen aquesta mena de gent no poden donar cabuda ni tampoc posar-hi barreres. Espanya és un mal tràngol i l’important és la relació singular que establim entre les generacions, aquesta relació que no podem perdre mai perquè darrere seu hi ha aquesta cosa que impera i que hem de gosar anomenar l’esperit de la nació. La llengua, la llengua. I, encabat, tota la feina i tots els negocis que vulguem. I aquests models del nostre nord, lliures i endreçats, i no pas tot això que representa aquesta senyora Colau i la seva comuna -mai més ben dit- enemiga del benestar.

Vestir-se

A veure si aconsegueixo treure’t del damunt aquesta ridícula mania teva de voler simpatitzar amb tothom. No n’ets gaire, de simpàtic. Però és que, a més, escolta, ¿saps quin és el mal, i el problema, d’aquest compartiment que ocupes? Doncs, mira, molt fàcil, el mal no és cap altre que el fet que hauràs d’abandonar-lo d’aquí molt poc. Esclar que hi ha aquell escoli de Gómez Dávila que afirmava que el poble no es casa sinó amb idees prostituïdes. I jo el que penso és que tant de bo no fos veritat. Tant de bo. Igual que també em sembla adient recordar en dies com el d’avui que la civilització consisteix a vestir-se, i no pas a desvestir-se.