Una mena d’oracle

Recordo de sobte, aquest dematí, un somni de no fa gaires dies. Un malson, de fet. Un retrat de coses que passen, segons m’han explicat després, a les millors famílies. Encara ara em sembla increïble. Bé, clar, els somnis ja ho tenen, això de semblar increïbles. Suposo que per això mateix es tracta de somnis, no ho sé. El cas és que hi havia una mena d’oracle que dictava el bé i el mal des de casa seva mateix, sense deixar-se veure gaire, a penes gens. Convocava éssers addictes fent veure segurament que el seu dictat era allò que més convenia a tothom i que, en el fons, vetllava per tots plegats com si la resta no passéssim de simples titelles. Resultava, però, que res no era veritat i als pobles, ja se sap, tot s’acaba sabent. Al malson tot eren sentències que ressonaven del passat. Com que tu aquella vegada que jo manava vas negar-te a votar en el sentit que jo t’indicava, ara, un cop  ja retirat i sense ostentar cap càrrec que no sigui el d’embolicar la troca i crear mal rotllo, em decanto per aconsellar i donar suport a tots aquells que, com jo mateix, només miren pel seu ego, la seva vanitat, el seu profit i res més. I no pas a tu. Passa a les millors famílies, m’han explicat després. Però jo, encara en el somni, sempre havia tingut aquest oracle que dic com una gran persona, gairebé com un referent. I m’era difícil d’acceptar la seva caiguda en la venjança i el ressentiment. És un malson, em deia a mi mateix encara somiant. No pot ser tot tan equivocat i malmès. I alguns el renyaven i li deien que acabaria, ell i els seus sequaços, no essent el centre de res. I la veritat és que ignoro si tot això té a veure amb cap realitat més enllà d’aquest somieig del guia que s’equivoca de camí i confon el personal. Deu ser que el temps anul·la la consciència individual i la converteix en pur instint de venjança. Migració humana  a través del temps. Sí, deu ser això.