I ell encara dura

Som nacionalistes, catalanistes, perquè volem deixar de ser-ho. Aspirem a ser normals, és a dir, aspirem a ser tan sols catalans. UDC té, a les Corts espanyoles, un diputat que sembla etern. Josep Sànchez-Llibre, el germà d’en Dani de les cloïsses. No se li coneix fins ara cap aportació digna de ser esmentada, cap repte complert, cap il·lusió. De fet, no se sap ben bé què hi fa, a Madrid. És d’aquells “nacionalistes” disposats a ser-ho tota la vida perquè, mentre Catalunya no sigui reconeguda internacionalment com a nació lliure i independent, ell podrà continuar remenant la cua per despatxos i passadissos i no fent res. “Jo no sóc independentista, sóc nacionalista”. Bé, o és tonto, o ho fa veure, o pretén enganyar el personal pensant-se que som imbècils, o tot plegat alhora. Ser nacionalista, ser catalanista, aspirar per damunt de tot a la llibertat de la nació que és Catalunya, és molt cansat, de vegades fins i tot avorrit, tens la sensació de repetir-te continuadament, caus en moments de desesperança i, sobretot, tens moltes ganes de deixar de ser-ho. No és pas el cas del diputat Sànchez-Llibre. No fa pas la sensació d’estar-ne gens, de cansat. Ell viu de ser nacionalista i no sembla pas disposat a fer cap pas que el porti a haver ser només català. És tan i tan gris! D’altra banda, a mi m’agrada que a Espanya, i a segons quins sectors de Catalunya mateix, no ens puguin veure. Això de la “catalanofòbia”. Em sembla molt bé, vol dir que anem pel bon camí. Ara: Sànchez-Llibre no s’hi sent còmode i és dels que sempre ha cregut que per apaivagar-la hauria estat bo que hi hagués hagut ministres de CiU a Madrid. Home! Ser ministre del país enemic del teu país, del país que vol el teu sotmès i eliminat! És molt gros, i ja es veu que n’hi ha alguns d’Unió que són així. “Comodons” instal·lats i que menteixen. Cremaran com una teia al foc de l’infern quan hi vagin. A l’altra banda, la recomanació de Mn.Ballarin que ara publica les seves Memòries: ser catalans i prou. Però a totes. El que passa, mossèn, és que ens cal la independència. I amb gent com el diputat Sànchez-Llibre, que el que pretén és tan sols durar i durar, és ben clar que no hi arribarem perquè es tracta de vividors buròcrates, catalans neutrals i covards. Catalanets domesticadets, segons aquella tan encertada accepció d’Antoni M. Piqué de ja fa 6 anys. Catalans espanyols, en definitiva, retratats, ben alegres i cofois, com ahir mateix a l’exterior de La Moncloa, amb tota la resta del poderós ramat del ditxós Puente Aéreo. Que construeixin, que construeixin.