Doncs sí, ja es veia venir. Hi ha hagut pal·liatius, hi ha pal·liatius. Psicològics i psiquiàtrics, només faltaria. Malaltia mental, brot psicòtic. El noi, el nen, ara en mans de la família. No sona bé ni té bona premsa, però educar és reprimir, reprimir és també estimar. Saber dir que no quan convé dir que no. Fa massa temps que no diem que no a gairebé res. No estimes més tan sols perquè no tinguis mai un no, això no es fa i no ho faràs. I el professor mort presentat com si fos anònim. Sentit a la tele que el professor era un home (sic) que feia de substitut i ensenyava Geografia i Història, això que ara se’n diu Ciències Socials, sisplau. Un home sense nom i sense mèrits, no és cap mèrit ser professor. Quina merda. Nens malcriats i convertits en tirans pels seus mateixos progenitors, l’autèntic brot psicòtic del consentiment. Heus-ho aquí. A migdia 5 minuts de silenci.
Tens tota la raó, es veia venir i ha arribat. I escoltar la vergonya de un professor que sembla no tenir nom. Abel Martinez descansi en pau.
M'agradaM'agrada
Bé està la protecció del menor però abans cal cercar si els pares són els més adequats per la seva educació.
No puc saber-ho (s’ha establert una mena de pacte de silenci al respecte) però les primeres informacions parlaven d’un xiquet que vestia robes paramilitars, que anava amb el cabell rapat, que parlava de fer-se militar, que estava enganxat a jocs extremarament violents… ¿I els pares ho consentien? Bé i d’el company mort ni el nom, q.e.p.d.
Tot plegat una vergonya més d’una societat que valora l’ofici de mestre i professor com una feina de segona o tercera.
M'agradaM'agrada
La víctima: Abel Martínez Oliva tenia 35 anys i, tristament, s’ha convertit en el primer professor assassinat a Catalunya (i Espanya). Natural de Lleida, portava només deu dies a l’Institut Joan Fuster de Barcelona, on havia arribat per fer una substitució en l’assignatura de Ciències Socials per malaltia de la professora titular. La seva mort en mans d’un alumne de 13 anys es va donar el mateix dia que acabava la substitució al centre.
Abel era un professor que estava inscrit a la borsa d’ensenyament des del curs 2008/2009. Abans d’arribar a l’IES Joan Fuster havia passat pels instituts de Sant Pedor, Mollet o Sitges. Mai va tenir oportunitat d’exercir la docència a la seva Lleida natal, però la seva vinculació amb aquesta ciutat seguia sent total, tot i haver de recórrer cada setmana desenes de quilòmetres per treballar.
A Lleida vivia amb els seus pares -Llorenç i M. Pilar- en un pis del barri de Cappont, habitatge en la qual la seva família es va instal·lar fa uns anys després mudar-se de la Bordeta, que és on aquest professor es va criar. Parlava, a més d’espanyol i català, anglès i italià de manera fluïda i era graduat en Història i en Comunicació Audiovisual per la Universitat de Lleida
Aquest professor tenia dues passions, al marge de la docència, a les quals dedicava bona part del seu temps lliure. Era un gran aficionat als còmics, aquest món li enamorava, i també un apassionat seguidor del Barça. Els dies de partit no hi havia res més important. També li agradava nedar i solia acudir de forma periòdica a les piscines de Lleida de l’INEFC per mantenir-se en forma.
Descansi en pau.
M'agradaLiked by 1 person
Merci, he sabut com se deia just després d’escriure el text a través d’una piulada de Miquel Pueyo, professor de prestigi també lleidatà. Que descansi en pau i acs, sí.
M'agradaM'agrada
Miquel, segons les informacions d’ahir, el noi patia esquizofrènia (diagnosticada des de feia temps). Quan va perpetrar les matances, sembla que el noi sentia veus que l’instigaven a matar. No era el primer cop que les sentia. No entro a valorar la idoneïtat o no d’una educació autoritària però em fa l’efecte que, en el cas que ens ocupa, la reflexió que has fet no ha estat ben enfocada.
M'agradaM'agrada
Miquel, segons les informacions d’ahir, el noi patia esquizofrènia (diagnosticada des de feia temps). Quan va perpetrar les matances, sembla que el noi sentia veus que l’instigaven a matar. No era el primer cop que les sentia. No entro a valorar la idoneïtat o no d’una educació autoritària però em fa l’efecte que, en el cas que ens ocupa, la reflexió que has fet no ha estat ben enfocada.
M'agradaM'agrada