Pàgina d'inici » Dietari » Tot allò que costa

Tot allò que costa

Discret, sense autobombo, i al mateix temps radical. No veig que una cosa pugui estar renyida amb l’altra. Sobretot avui, en qüestions de llengua, sóc radical i, tot i que no m’estranya, sí que aproximadament em revolta que alguns surtin ara (L’Ara) que cal modificar-ne certs aspectes i adaptar-los a la gramàtica dels parlants. Els parlants. Hi ha de tot entre els parlants, però temo que en general més aviat no en tenen, de gramàtica. I n’hi ha molts que viuen amb un lèxic més que esquifit. Gramàtica del poble que no en té, o que la ignora i se la passa pel folre. Bé, que l’aprenguin. Més de 30 anys d’immersió, sisplau! I alguns, professors per cert, argumenten falta de temps per estudiar com a suprem entrebanc del baix nivell de català de molts alumnes. Falta de temps! Reclamen, per exemple, la modificació de certes combinacions binàries de pronoms febles i segurament també la supressió del canvi i caiguda de les preposicions davant d’infinitiu i de la conjunció que, tal com és en castellà. Jo, és que flipo! Costa molt que entrin als diccionaris, diuen. Clar, clar, suprimim, doncs, tot allò que costa. No puc evitar la sensació de viure en aquest pendent xusmàtic de la qüestió. I continuo llegint i ensopego amb l’explicació d’una professora i el nivell que demostra: “No els *hi assenyalo com a incorrectes, però sí que els *hi subratllo perquè siguin conscients que no estan acceptades i que, per tant, podrien ser comptades com a faltes”. Dedueixo, doncs, que, si guanya la gramàtica que en diuen dels parlants, és gairebé segur que el pronom hi afegirà a totes les funcions que ja té assignades per la lògica magistral del sistema també la d’objecte directe, només faltaria. Tot un capmàs. I un campi qui pugui. No vull ni pensar què passarà amb el pronom en, l’altra joia de la corona. I pensar que, en néixer, ho fem sense cap gramàtica! I ho dic de manera radical, però amb tota la discreció i mirant de no ferir ni ofendre (a) ningú. Ja sé que pico pedra.

One thought on “Tot allò que costa

  1. Jo em conformaria que els catalans parléssim com els analfabets dels nostres avis. Els substrat ja el teníem, una llengua meravellosa, rica des de tots els punts de vista, amb uns barbarismes assumibles i corregibles, però popularment rica. Només calia passar per l’escola i polir-la una mica sense estrafer-la gaire. I ara, sembla un paradoxa, tot i TV3, l’Escola i Internet, el català se’ns empobreix. Doncs, maleïda la gràcia. Francament, a mi no em preocupa tant la norma com l’interès dels catalans a parlar, llegir, escriure i polir la nostra llengua (és un esforç/plaer individual). I sobretot a corregir els fills. A mi ma mare em corregia tot i que la pobra dona no sabia gaire de lletra. Però èticament ella creia que m’havia de corregir, baldament érem en temps de Franco. Ara qui corregeix els fills? Qui corregeix allò que espatlla l’escola?

    Liked by 1 person

Deixa un comentari

Fill in your details below or click an icon to log in:

WordPress.com Logo

Esteu comentant fent servir el compte WordPress.com. Log Out /  Canvia )

Google photo

Esteu comentant fent servir el compte Google. Log Out /  Canvia )

Twitter picture

Esteu comentant fent servir el compte Twitter. Log Out /  Canvia )

Facebook photo

Esteu comentant fent servir el compte Facebook. Log Out /  Canvia )

S'està connectant a %s