Pàgina d'inici » Dietari » Aristocràcia malaltissa

Aristocràcia malaltissa

M’estava tranquil a casa i gairebé relaxat ahir al vespre, i fins i tot amb una certa eufòria. Sí, confort i benestar interior. Acabava de llegir una petita obra mestra, deliciosa. L’esperit se m’havia eixamplat i estava ple de bons sentiments. “Tónio Kröger”, de Thomas Mann (1875-1955), 140 pàgines traduïdes directament de l’alemany pel mallorquí Guillem Nadal. El dilema entre vida i art. Mentre el llegia, sentia el desig d’esdevenir allò que se’n diu normal, és a dir, poder dur una vida lliurada a les persones que estimes i que t’estimen, al treball i, en fi, a tots els alts i baixos que comporta tota existència. Kröger (Mann) era un burgès de Lübeck que es dedicava a escriure. Escrivia, lliurat al seu art, però envejava els qui no ho feien. I no només els envejava, sinó que, a més, els estimava i n’estava enamorat. Hans Hansen i Ingeborg Holm, la rossa Inge. “Miri, miri les estrelles, senyor! S’estan allà dalt i llueixen, Déu meu!”. Kröger escrivia i era per aquesta raó titllat de burgès esgarriat, però continuava lliurat a l’aristocràcia malaltissa de la literatura. Noms nòrdics i purs que representaven per a ell la pròpia i original manera de l’amor, el sofriment i la benaurança, la vida, l’íntim i simple sentiment, la pàtria. “Jo visc entre dos mons, i no em sento a casa en cap dels dos, i per això tinc el viure un poc difícil. Vosaltres, artistes, m’anomeneu burgès, i els  burgesos estan temptats d’empresonar-me…i jo no sé quines de les dues coses em fa més mal! Els burgesos són beneits. Vosaltres, adoradors de la bellesa, que em trobeu flegmàtic i sense deler, hauríeu de pensar que hi ha un temperament artístic tan profund que, a causa del seu origen i del seu destí, no troba frisança més dolça ni més digna que la que sent cap a la delícia de la normalitat”. Acabava, ja dic, de llegir coses com aquestes. Aquest dilema, burgès i artista, pare i mare, ara ja absents. La civilitzada ciutat hanseàtica de Lübeck on fins ara havia viscut Günter Grass. Lübeck i la sensació de llibertat que sempre s’hi respira. Sí, estava ple de bons sentiments, gairebé feliç. Però de sobte la imatge, aquella imatge dels personatges de l’anomenat Puente Aéreo reunits a Barcelona per sopar tots plegats i com a bons minyons, m’altera. Som sempre allà mateix per a aquestes persones, veritables aristòcrates malaltissos. El seny és fantàstic, però no pot anar només en una sola direcció. No pot ser que vagi tan sols d’aquí cap allà. És impossible. Arribem tard a voltes, sense saber que a voltes el fràgil art d’un gest senzill podria dir-te que…(ja tens ordres d’anar) a fer punyetes.

One thought on “Aristocràcia malaltissa

  1. Sempre han estat els mateixos a trair Catalunya. Recordem com exemple la burgesia barcelonina al Compromís de Casp. Creien que afavorint a un castellà se’ls obririen els mercats a Castella. Sols per això van votar a Ferran d’Antequera i van comdemnar la nació.

    Liked by 1 person

Deixa un comentari

Fill in your details below or click an icon to log in:

WordPress.com Logo

Esteu comentant fent servir el compte WordPress.com. Log Out /  Canvia )

Google photo

Esteu comentant fent servir el compte Google. Log Out /  Canvia )

Twitter picture

Esteu comentant fent servir el compte Twitter. Log Out /  Canvia )

Facebook photo

Esteu comentant fent servir el compte Facebook. Log Out /  Canvia )

S'està connectant a %s