La cosa més progre

Que no sigui ni em consideri tradicionalista no vol dir, ni té res a veure, amb el fet que estigui del tot convençut de la importància de saber i conèixer les tradicions d’on venim. Valorar-les i conèixer-les i no pas viure-hi, que és el que fa el tradicionalista instal·lat a negar l’impuls crític de l’educació per anar més enllà del que fixen les normes antigues i passades. Abusa, a més a més, de la fe en les suposades excel·lències del llegat tradicional, pura beateria pesada com el plom, carrincloneria de perniciosos efectes. Ara: si es tracta d’educació i d’ensenyament, aleshores sí que em sembla indispensable parlar de la tradició cultural, i estudiar-la i aprendre-la. No pas viure-hi instal·lats, ja dic. Educar els més joves ha consistit sempre a reactivar la tradició per continuar avançant. En qualsevol societat estructurada educar vol dir formar els joves a través del saber i l’ensenyament del passat, tant és que es tracti de tradició nacional, cultural, científica, religiosa o política. La tradició, i no pas el tradicionalisme, és el marc de referència i el punt de suport per comprendre el present i també per preveure el futur. Crec que fins i tot per oposar-s’hi, a la tradició, fa falta conèixer-la a fons. Què som, què hem fet i d’on venim. I és segurament per això mateix que l’educació, l’ensenyament, -tal com ha deixat dit Hannah Arendt (Between Past and Future, 1954)-, ha de mantenir sempre aquell seu aspecte conservador, l’aspecte que precisament i sens dubte travessa entre nosaltres la profunda crisi d’aquest món d’avui en què el sol mot conservador esparvera el personal. Jo sóc dels convençuts, en canvi, que parlant d’ensenyament i de formació, però no només, la cosa més progre i avançada és ser justament conservador.