Tantes imatges dels desastres. Consciència d’haver de conviure amb el mal suprem. Una ciutat en ruïnes és sempre una imatge tràgica. I revoltant. Pobles sencers convertits en cementiris de pedres rompudes. L’horror. I la imatge d’aquell cos de nena esclafat al caire de la carretera resulta més trista fins i tot que la visió de milers de soldats morts en un camp de batalla, en qualsevol dels camps de batalla del món. No ho sé. O potser sí. La humana emoció que mai no ha excel·lit en qüestions de matemàtiques i aritmètiques superiors. Llàgrimes que s’escampen. Tant és que avui el dia sigui massa bonic. Tant és. Ganes, a hora foscant, d’encendre un parell d’altes espelmes i d’apagar el llum del sostre. ¿Què ho fa, que siguem així els humans? Ple de frases concises que enuncien normes diverses. Com aquesta senyora, Colau, que va dient que vol canviar i capgirar el món. Però sempre, és clar, que sigui en benefici propi. És el que se li entén. Figures i fantasmes de la humana condició. Però dissimulem, dissimulem. La Rochefoucauld ja ho digué que els homes no podríem viure gaire estona en comunitat si no ens enganyéssim recíprocament els uns als altres.