Miralls

Sempre són un poc postissos els comiats. Alguna cosa s’ha de dir, però. Igual que al començament de cada viatge o desplaçament hi ha d’haver la imprescindible benvinguda i tot el seguit de consells i recomanacions perquè la cosa surti bé, al final, quan s’arriba a la fi del trajecte, igual. Mots d’agraïment per la confiança dipositada en l’empresa, per la puntualitat i el bon humor general, per l’atenció demostrada en cadascuna de les explicacions en relació als pobles i ciutats del recorregut. Un poc postís tot plegat, la veritat. Qüestió de formes inevitables. Fins i tot quan alguns, en travessar la línia divisòria i passar, al Pertús, sota el senyal que, hores d’ara, encara indica Espanya, aplaudeixen de manera ostentosa. Al capdavall, penso, deixen enrere la civilització. Només cal veure l’estat dels lavabos a la pausa que fem a l’àrea de l’Empordà. Res a veure amb allò que entenem per ordre, higiene i silenci. Garbuix i xivarri i desordre després del rètol Espanya. Cridòria. I aplaudiments. Potser és que no hi ha gaire diferència entre intel·ligència i sensibilitat. Molts encara no ho saben. I, així, tot va com va. I vés a saber què deuen somiar, en què deuen consistir els seus somnis. Els somnis com a mirall de la vida.