Pàgina d'inici » Dietari » La nostra mesura de les coses

La nostra mesura de les coses

Divendres Sant des de la Provença. I el que ve a continuació la veritat és que ja té uns quants anys. La posició tan feble de Salvador Oliva, però, m’hi ha tornat a fer pensar. No és dia de parlar amb veu gaire alta i gairebé com un murmuri repeteixo que, en realitat, la sardana no és simplement una dansa: segurament és un símbol o, més ben dit, un ritus. No es tracta només del fet que en els seus orígens fos un fenomen religiós. El més significatiu és que encara ho sigui, que sigui encara una actitud ritual, profundament greu i misteriosa. La sardana em fa sentir orgullós d’aquest poble i els qui actualment la menyspreen i se’n riuen no deuen passar de ser, amb tot el respecte, uns simples miserables. Aquests que diuen que si el flamenc aquí i el flamenc allà, que això sí que és folklore i que té moviment i emoció i color, i no sé què més. En canvi, afegeixen, això tan avorrit i carrincló de la sardana! Bé, el flamenc és magnífic, és absolutament respectable, m’agrada molt, però no ha nascut de les entranyes d’aquesta terra, ho sento. El flamenc m’encanta, però allò amb que sento meu és la sardana. La sardana, tal com va dir Maragall, és una “mística anella” i només accidentalment una manifestació artística. És veritablement profunda perquè és expressió de la mateixa arrel i entranya d’un poble. A través de la sardana descobrim, en efecte, la mesura, un dels quatre components de la personalitat catalana que tan bé va analitzar el filòsof Josep Ferrater Mora (1912-1991), juntament amb la continuïtat, el seny i la ironia. En la sardana, però, si algun d’aquest components sobresurt és la mesura, perquè no solament hi ha mesura en el seu ritme: n’hi ha també especialment en aquesta oscil·lació perpètua que va sense treva de dreta a esquerra i d’esquerra a dreta, com si cerqués un centre ocult i dinàmic. El cercle de la sardana exclou, però mai definitivament, perquè està sempre a punt de fer-se i de desfer-se, a punt d’acollir qui vulgui entrar-hi i d’alliberar qui vulgui sortir-ne. Per això, és un cercle que uneix sense obligació i exclou sense càstig; és un moviment on la subordinació no és mai esclavitud i on la llibertat no esdevé mai anarquia. La sardana és com el país, o el país hauria de voler ser com la sardana, l’esperit de la sardana. No és dansa de virtuosos ni d’inhàbils; no és dansa d’audaços ni de tímids; no és d’arrogants ni d’humils. No vol solitud, sinó independència. No vol col·lectivitat, sinó companyia; és simple, fecund, interminable diàleg. La sardana és la mesura, és la nostra mesura de les coses. I ara sembla que agonitza. Això voldrien alguns si més no. Exactament aquells que no tenen ni idea que aquest diumenge que ve, 5 d’abril i de Pasqua, hi haurà el III Aplec Sardanista dels Arenys, concretament el 34è d’Arenys de Mar i el 3r d’Arenys de Munt. Al Parc de can Jalpí (casino de La Riera). El dematí, a les 11, les cobles Ciutat de Girona i la Jovenívola de Sabadell. I a partir de 2/4 de 5 de la tarda, la Jovenívola de Sabadell, que repetirà, i la Flama de Farners. Tothom hi és convidat. També en Salvador Oliva i adlàters.

3 thoughts on “La nostra mesura de les coses

  1. M’agraden la majoria de sardanes, però n’hi ha algunes que m’esborronen (literalment) cada vegada que les sento. I qui digui que una sardana ben ballada no li provoca plaer estètic, és que no la sap valorar o que està carregat de prejudicis.

    M'agrada

  2. No he estat mai sardanista. La música esplèndida i esplèndid escoltar-ne des de la terrassa de qualsevol cafè de la plaça de Vic. Un delícia i un respecte molt profund. L’herència i el record dels avis i els pares.

    Liked by 1 person

  3. La sardana revesteix i harmonitza un batec profund que es nodreix en el nostre inconscient col·lectiu. “Per tu ploro”, posem per cas, expressa sense cap engruna de sensibleria allò que el català és un animal que s’enyora, o “Juny”, el caràcter tel·lúric d’aquest rodal. I tantes i tantes d’altres (ara penso també en el prodigi líric que és “Somni”), que fa l’efecte que han sortit directament de les entranyes de la terra a través de la inspiració dels músics i els mots dels poetes… I encara, tinguem present la força inigualable que té la música per a cobla (de vegades, també, afegida a una banda de música. a un grup de rock, o a una orquestra simfònica) Per exemple, “La maledicció del Comte Arnau” (per a dues cobles), i no acabaríem.

    Liked by 1 person

Deixa un comentari

Fill in your details below or click an icon to log in:

WordPress.com Logo

Esteu comentant fent servir el compte WordPress.com. Log Out /  Canvia )

Google photo

Esteu comentant fent servir el compte Google. Log Out /  Canvia )

Twitter picture

Esteu comentant fent servir el compte Twitter. Log Out /  Canvia )

Facebook photo

Esteu comentant fent servir el compte Facebook. Log Out /  Canvia )

S'està connectant a %s