Ahir va dimitir Torres-Dulce (Madrid, 1958) com a fiscal general. La notícia em va fer content. La cinefília hi surt guanyant, vaig pensar. Encara el recordo d’aquell programa de Garci, Qué grande es el cine, i conservo crítiques i textos seus en relació al cinema. D’entre les 25 pel·lícules de la seva vida hi ha, per exemple, Carta a una desconeguda, L’Home Tranquil, Johnny Guitar, Centaures del Desert, D’entre els Morts/Vertigen, Rio Bravo, Esmorzar amb Diamants, L’Home que va matar a Liberty Valance, El Guepard, El Sur (Erice). Déu n’hi do. Pas mal. A peu de pàgina del llibre on publica aquestes seves preferències afegeix, però, aquesta nota: “Odio l’avortament i la publicació d’aquesta llista m’ha obligat a reduir-la a Ford, Hawks, Hitch, Wilder, McCarey…i a oblidar dolorosament Lang, Chaplin, Boetticher, Mann, Aldrich, Godard, Melville, Quine, Peckinpah, Minnelli, Berlanga, Buñuel, i tants d’altres. Els moderns no han estat oblidats, senzillament maduren a la bóta”. Aclarit, doncs. Sí, la cinefília potser hi surt guanyant si és que pensa tornar a dedicar-s’hi, per plaer i per hobby, mentre ho compagina tot amb el seu pròxim destí, sigui quin sigui, les classes a la facultat de Dret o el càrrec que, en desgreuge, segurament li deuran oferir. Fa riure, tot plegat. Diu que ara el substituirà la senyora Consuelo Madrigal, actual fiscal de la sala coordinadora de menors.
