Tenir un cervell d’anarquista i un cor de monjo. O la necessitat gairebé incessant de malparlar dels altres, però una gran indiferència per fer-los mal. I de l’eloqüència, ¿què dir-ne, de l’eloqüència? Sant Andreu, clavat en creu i predicant durant dos dies sencers a vint mil persones. Tots l’escolten, captivats, però a ningú no li passa pel cap alliberar-lo. Persones. Quants n’hi ha que han volgut suïcidar-se i al final s’han conformat trencant les seves fotografies! I dius que encara no ets prou madur, que no has arribat encara a la maduresa. ¿Què esperes, doncs? ¿Podrir-te? I, encabat, tots acceptem -si més no ho fem veure- el que digui la majoria. Però, ¿on és la majoria? El que és jo, només faig vida social quan em vénen ganes d’avorrir-me. Jules Renard i la meravella del seu Diari (1887-1910) que no em cansaria mai de fullejar ni de subratllar. Humana condició.

I no tinc cap sensació que ningú em forci, demà, a dipositar la papereta a l’urna que em correspon. Es tracta tan sols de les ganes que en tinc, Soraya. Empàtica, més que empàtica!